Sí senyor

Un possible camí

2011-01-07T01:01:00.000-08:00

A l'article d'en Salvador Cardús el dimecres passat: "El partido político quizás sea una buena estructura para organizar la ocupación del poder, pero, a todas luces, resulta ser un aparato absolutamente negado para el desarrollo de un pensamiento político crítico y lúcido."

Un possible camí per a Reagrupament.

Per què Reagrupament? (i 13)

2010-11-27T04:01:00.000-08:00

Per dignitat. Tanquem el cercle, perquè podem dir que Reagrupament va néixer amb les paraules pàtria i dignitat. Després dels apunts anteriors aquest ja no necessitaria explicació. O potser sí, perquè les raons no són prou fortes quan queden obturades per pors i sentiments baixos. La humiliació pot ser velada per una pàtina de caire senyorívol, magnificent per fora, corcada per dins, que si és rascada a consciència deixa entreveure les misèries. L'humiliat enganyat, l'oprimit content, pot defensar fins a límits sobrehumans la seva humiliació i opressió, que s'endurà a l'altre barri. Perquè existeixen en tant que són humiliats i oprimits, estan horroritzats del que hi ha a l'altra banda de la valla, són incapaços de caminar sols, mai no podran deslliurar-se del jou. Ara bé, qui hagi tastat el mannà de la llibertat i la dignitat, mai més no voldrà tornar al status anterior. Fer política només té sentit si els objectius són l'assoliment de la llibertat i la dignitat, tant pròpies com del proïsme.

Per què Reagrupament? (12)

2010-11-26T05:40:00.000-08:00

Perquè s'ha acabat la festa. Els gots tombats competeixen amb els encara drets, els líquids vessen i regalimen com estalactites, taquen la roba dels comensals derrotats que s'estiren per terra com escarabats capgirats. N'hi ha que encara resisteixen arrossegant els peus i topant a una banda i altra, capcots, fent-se la il·lusió que la festa continuarà, que tornarà a ser com abans, o com a mínim que n'arribaran una mica els aires, però els que no són gaire enzes saben que s'enganyen, que és sols una estratagema per no defallir del tot. Els comensals han anat abandonant el local i els que van saber treure profit de la festa, prou hàbils i espavilats per retirar-se abans de l'ensulsiada, ja fa hores que jeuen en l'escalfor del cau, amb el rebost ple i envoltats de servents fidels a l'espera que el nou dia es defineixi.

És absurd pretendre continuar en les despulles de la festa, creure que pot revifar. No hi ha res: ni il·lusió, ni esperança, ni diversió, ni diners. Tot és lament del que ha estat i s'ha deixat perdre. És absurd allargassar-la amb propostes que només se les creu qui les fa, els comensals decents fa temps que són a casa, alguns avorrits i d'altres pensant en un projecte nou. És evident que cal un projecte nou, l'altra opció és desaparèixer i que cadascú es busqui la vida en altres àmbits. Hi ha disparitat a l'hora de decidir projecte, cadascú hi dia la seva i alguns amb aportacions ben estrambòtiques. Alguns diuen que som avorrits de mena i que cal apuntar-se definitivament en un grup més gran i de més futur, amb més opcions, d'altres a l'últim moment pensen que han tingut una gran idea i s'autoproclamen capdavanters d'una festassa que superarà qualsevol altra imaginable. L'única opció inadmissible és quedar-se al que queda de la festa moribunda, amb els vasos tombats i el terra llefiscós i brut, proposant fer-hi millores en les quals ningú no creu.

Per què Reagrupament? (11)

2010-11-25T09:42:00.000-08:00

Perquè no devem favors. A aborda B per si hi ha alguna possibilitat d'aconseguir la feina, i B de seguida s'adona de la jugada i li diu que farà el que bonament pugui. Al mateix moment C i D són al bar fent el toc i comentant el projecte, ho tenen tot ben preparat, però la lentitud d'aconseguir la llicència per la via que toca els pot tirar enlaire el negoci, per això recorren a E que saben segur que els donarà un cop de mà, més que res perquè C el va defensar en aquell assumpte que ningú no vol recordar. Ja instal·lat, A es troba un dia al carrer C i s'assabenta del negoci que ja rutlla, i li demana de participar-hi. Tot va bé i ja pensen a buscar nous socis, tenen el candidat ideal, però B, que fa setmanes que s'ha assabentat de l'èxit empresarial i n'està a l'aguait, explica a A que a un nebot seu, F, li agradaria molt de participar-hi, i A no s'hi pot negar. Això provoca moltes friccions entre A, C i D, però D i F s'enamoren de manera fulminant i van a viure junts de seguida. C se sent sol i traït, encara que D li explica repetidament que no s'han de confondre casa i feina. Quan han de contractar una empresa que els faci la nova campanya comercial, C opta per la de G encara que B els havia fet un preu molt ajustat (a part que té vincle de parentiu amb un dels socis). B ho interpreta com una jugada de C i busca en H l'aliat per venjar-se.

H té un bon càrrec en una de les moltes administracions que hi ha, aconseguit per mèrits propis i també pel cop de mà d'I, que ara ja està jubilat. Però sap que I i C són carn i ungla, comparteixen equip de futbol sala a pesar de la diferència d'edat, per tant, per satisfer B, que li va publicar un article favorable al diari de més tirada i prestigi, opta per buscar les pessigolles a J, l'amant de C, que encara arrossega els problemes tant econòmics com sentimentals de la seva separació. De cop no entén com, si ho havia demanat amb prou antelació, li deneguen les vacances. Es queixa allà on pot però només rep la resposta de "necessitats del servei", i tothom li acota el cap. A sobre, el seu fill s'ha quedat sense plaça a la guarderia pública, i això que té clar per la seva situació hauria de tenir preferència davant el fill de D i F. Aquests, tot i la seva felicitat per la nova vida familiar, s'enutgen molt perquè els deneguen una beca que tenien a tocar i els hagués permès veure món. Saben que el culpable és I que ha col·locat el seu fill K, per això engeguen una campanya al diari de B denunciant la corrupció i la degradació moral d'aquesta societat nostra. Aturen la campanya quan L, la germana de F, els truca esverada preguntant que què fan, que K és una bellíssima persona. No li agrairà mai prou que li passés el qüestionari de les oposicions, alhora que recorda amb enyor aquelles vacances boges a Eivissa. Ara però ha posat seny i és a punt de casar-se amb A, a la manera tradicional comme il faut. Al casori tots tenen una fal·lera angoixant d'esbravar-se amb llibertat, de xerrar sense limitacions, però ni l'alcohol els ho permet perquè el pes de vetllar qui tenen al costat és massa gran i no els abandona en cap moment.

Per què Reagrupament? (10)

2010-11-24T12:22:00.000-08:00

Perquè és independent. O millor dit és dependent dels catalans i els seus interessos, tant dels que l'hagin votat com dels que no. Quan a una empresa se li escapen clients, quan té una fuita perquè un segment de mercat no pot ser cobert amb la seva marca, una opció és crear-ne una de segona. Aleshores la major part de la població creu que competeixen, la publicitat serveix per això, però els més assabentats tenen clar que tot va a parar a la mateixa bossa. Una altra opció és crear una altra marca que és exactament igual que la primera. Aquests fenòmens també passen en el món de la política, ja que els partits convencionals són com empreses obligades a generar dividends als accionistes, i algunes forces que es presenten com a trencadores i rebels no són més que invents subsidiaris al servei del més gros. I de vegades no ho saben ni els que hi treballen.

A part de la perversió del sistema de partits-empresa, no s'ha de deixar de banda la injustícia que suposa la preponderància política dels que disposen de més recursos, dels que tenen més calés. És llavors quan la política deixa de tenir sentit i la democràcia es prostitueix, ja que la força del vot queda anestesiada. Ja sabem que la perfecció no existeix, però hi ha un límit, una línia roja que separa el que és tolerable del que no n'és, i a casa nostra fa temps que l'hem sobrepassada. D'aquí ve el desinterès per la política, que no és política. No n'hi ha prou amb omplir-se la boca de democràcia i regeneració, cal practicar-les.

Per què Reagrupament? (9)

2010-11-23T09:28:00.000-08:00

Perquè som ciutadans. Si el terme que defineix la nostra organització política és el de "democràcia liberal", cal que ho sigui i no sols ho sembli. Se'n destaca la preeminència dels ciutadans, que d'altra banda no viuen aïllats sinó conformen una nació, que s'estructura políticament en un estat, que no tenim encara (està comprovat empíricament que els estats espanyol i francès no es consideren representants de la nostra nació, i per tant tampoc de nosaltres, els ciutadans d'aquesta nació, i per tant ens manquen molts de drets). Hi ha unes llibertats col·lectives, però les individuals han d'estar garantides, i en tot cas l'estat ha d'estar permanentment controlat perquè no les aixafi. El control parlamentari, la divisió de poders, la independència dels servidors públics i tot això. Molta feina a fer, encara.

Als catalans ens agrada la llibertat de mena, per això ens sobta trobar-nos amb qui hi renuncia, una pràctica prou habitual entre els que manen i els que els fan la gara-gara, el servilisme i l'acomodament els fan de guia. Tampoc no ens agrada gens la diferència de drets i deures, que clama al cel pel que fa als immigrants que ho són per motius de misèria, fins al punt que els podem considerar infrahumans, vàlids perquè treballen barat i els lloguem els immobles que no llogaríem a ningú més. No tenim la potestat encara d'intentar controlar els fluxos migratoris ni de fer lleis d'immigració, però quan proclamem la República tothom ha de tenir dret a decidir formar-ne part o no, i començarem de zero.

Per què Reagrupament? (8)

2010-11-22T09:39:00.000-08:00

Perquè no té deutes. A Catalunya sempre havia estat ben vist l'estalvi, es considerava virtut de les grosses, necessitat substitutòria de l'inexistent estat protector. La tendència va començar a canviar amb l'entrada d'Espanya al capitalisme cap als 60, quan els treballadors pensaven en el sis-cents, la rentadora o unes vacances, en lloc del que havien pensat els seus avantpassats durant generacions. La cosa va anar in crescendo fins fa quatre dies, i no s'ha aturat pas per voluntat pròpia, sinó perquè la mama ja no dóna més de sí. El forat és tan gran que els esforços esmerçats per encobrir-lo ja arriben al ridícul. Pocs anys enrere el que estalviava era idiota, calia endeutar-se per prosperar, palanquejament en deien, i com que la truita si no es gira es crema sembla que la palanca ha petat.

Qui té deutes està collat, ergo no és lliure, això és tan clar que no necessita explicacions. Per molt que els endeutats (persones, empreses, institucions públiques) s'esforcin a aparentar que actuen lliurement, la trista realitat és que no poden fer una passa, no poden emetre un pensament, sense deixar de mirar de reüll els creditors sempre a punt de saltar-los al damunt. Reagrupament ha estat creada en plena crisi, això implica que de diner no gaire, però de deute encara menys. No obstant, la campanya està sent prou digne, amb l'excepció dels mitjans de comunicació de masses, uns altres amb l'aigua dels venciments al coll. Qui no està collat, és lliure. Aquesta llibertat suposa un potencial enorme, un avantatge considerable en contraposició a qualsevol altra proposta política. Cap elector no hauria de deixar passar aquesta realitat a l'hora d'emetre el vot.

Per què Reagrupament? (7)

2010-11-20T10:04:00.000-08:00

Perquè no es pot ser progressista. La gent gran diu: "si que progresses, has progressat", i és que el progrés té molt bona fama a casa nostra, a diferència del terme que protagonitzava de l'escrit anterior. Però és clar progressar, avançar, només pot ser bo si se sap on es va, si el rumb és el correcte. Grans progressistes han fet prosperar o enfonsar el seu país: Roosevelt, King, Hitler. En el nostre cas, actualment, no és que el rumb sigui adequat o no, el problema és que no en seguim cap, ens movem d'una banda a una altra segons bufi el vent, les enquestes o les tendències de mercat. Aleshores és impossible ser progressista, i imprescindible una aturada per aclarir les idees, però sense adormir-s'hi gaire que tempus fugit!

Després d'una temporada d'idees absolutes i veritats totals hem tingut una bona dosi de relativisme, on ens trobem de ple, però la situació ja comença a pudir, no dóna més de sí, i la societat clama a crits un recanvi. Després de passar-se d'una banda, cal anar cap a l'altra, potser és temps d'un pensiero forte que no sigui dogmàtic ni sectari com molts del segle passat. Avui he sentit una dona que cridava a un representant de Reagrupament que feia campanya en un mercat, després de maleir tot l'establishment polític: "s'ha de tornar a la realitat". Doncs això, després d'una època de somiar truites i mons impossibles, no estaria malament centrar els esforços en el dia a dia. Les elucubracions poden estar bé quan la bossa és plena, però no quan és en vies de fer bancarrota.

Per què Reagrupament? (6)

2010-11-19T14:02:00.000-08:00

Perquè no es pot ser conservador. "Que conserva". Evidentment s'ha de ser conservador en unes coses i no ser-ho en altres, però pel que fa a la situació política i democràtica del país, tenint compte el poc que hem evolucionat des que vam canviar del règim aristocràtic al burgès, no en podem ser gaire de conservadors. Hi ha hagut èpoques millors, certament, de creixement i il·lusió, on semblava que sortiríem del forat. Aquesta és una bona paraula, il·lusió col·lectiva per fer coses noves i fer-les bé, il·lusió per canviar a millor s'entèn.

Morta la transició ben aviat es va aixafar la il·lusió, els espavilats que van acaparar el poder se'n van fer càrrec, i la van substituir per una il·lusió falsa, de fer veure: fer veure que el ciutadà té poder decisori, fe veure que els càrrecs públics estan al servei del poble, fer veure que els mitjans de comunicació són independents, fer veure que no hi ha intercanvi de favors. El teatre de la il·lusió, publicitat enganyosa, que pot funcionar un temps (i déu n'hi do el que ha funcionat i encara funciona) però que a la llarga crea repulsió o indiferència. Una repulsió i una indiferència que no han d'evitar que ens animem a participar en un projecte de canvi i millora engrescador i transparent de debò, a fer política.

Per què Reagrupament? (5)

2010-11-18T09:18:00.000-08:00

Perquè és la força del poble. Fa una mica de fàstic aquesta expressió, de tant rebregada que ha estat des de les revolucions que van fer pujar la burgesia al poder, de com put la paraula "poble" per l'abús, però ara em trobo que és la millor manera de descriure el moviment creat. És moviment popular des de l'instant que hi ha hagut i hi ha nombrosos intents de reacció. En canvi, no és la força del poble el que no n'és: el que és manté per inèrcia, com els partits que intenten aprovar amb un cinquet i a cada bugada perden un llençol, ni l'artefacte dissenyat des d'un despatx i amb gran dosis de propaganda s'intenta convèncer a la gent que són ells qui l'han creat (les gran empreses en són mestres).

La força del poble és quan, apartant-se del vassallatge i la covardia, la gent s'adona que es troba en una ratera, les opcions ofertes no serveixen per al canvi, i es revolta i mobilitza. Tot plegat és fàcil que quedi en no-res, els entrebancs contra els quals es lluita són molts i poderosos, per això cal un denominador comú aglutinador, una estratègia vàlida, uns lideratges forts. "El canvi", vet aquí una altra expressió que també put de tant fer-la servir. Gairebé sempre els que parlen de "poble" només volen menar-lo segons els interessos de la seva colla, els que s'omplen la boca de "canvi" volen mantenir els privilegis al preu que sigui, i amb això aconsegueixen que la gent s'afarti de tot, i ja els està bé, abstenció per sobre del 50%. Per això el discurs de Reagrupament és copiat des del primer dia, perquè és un discurs potent, i es queden amb les paraules i les buiden de contingut.

Per què Reagrupament? (4)

2010-11-17T10:48:00.000-08:00

Perquè no practica la hipocresia en el llenguatge. La predicció de Mil nou-cents vuitanta-quatre que més s'ha fet realitat no és tan el control absolut a distància, sinó el canvi de sentit de les paraules. La guerra és la pau, la llibertat és l'esclavitud, coses així llegia en els meus anys d'adolescència sense acabar-ho d'entendre. I ara, ai las, no sols ho entenc sinó que ho vivim i patim quotidianament. No hi ha com creure i viure en un món nou fet a mida segons els interessos dels que hi estan instal·lats. Els pobres són els ciutadans de baix poder adquisitiu, els immigrants que treballen per quatre rals són els nouvinguts per integrar. Hi ha tantes expressions tergiversades que és possible elaborar un discurs d'hores i hores únicament amb paraules i girs manipulats.

A Catalunya el fenomen arriba a extrems perillosos, que entre altres conseqüències afecten la salut mental de la població. Els perseguits són els perseguidors i els perseguidors les víctimes, els nacionalistes són els ciutadans i els ciutadans els nacionalistes, els corruptes són els que mantenen el país i els que el mantenen els que cal vigilar, els que callen són els assenyats i els que denuncien els arrauxats, la regió és la nació, les províncies les demarcacions, i la capital la millor botiga del món. ¿Tan costa dir les coses pel seu nom? Estic convençut que el retorn al llenguatge primigeni és una de les principals armes de Reagrupament: a alguns els fa mal a les orelles, a altres els desperta amb brusquedat, però no hi ha millor medicina que dir les coses pel seu nom.

Per què Reagrupament? (3)

2010-11-16T09:22:00.000-08:00

Perquè no volem una administració-xiringuito. Qui els entengui que els compri: els partits parlamentaris parlen de rigor, d'eficàcia, de gestió, i les administracions públiques estan fetes un fàstic. Potser és que ens comparen amb la Guinea Equatorial, Mèxic o Itàlia, i llavors sí que probablement estiguem millor. Però és clar, un servidor com a mínim aspira a alguna coseta més i no és que sigui ambiciós de mena. L'actual president de la Generalitat va fer campanya ara fa quatre anys amb conceptes com feina, gestió, rigor en lloc de xerrameca. Sense cap rubor i amb el cap ben alt, no hi ha res millor que creure's les pròpies mentides. Bé, sí que n'hi ha: aconseguir que els altres se les creguin. ¿Però com es pot ser tan babau? ¿Què no vèieu ni veieu com és la Diputació de Barcelona, l'Ajuntament de Cornellà? Autèntics cortijos que reparteixen caramels als seguidors i abaixen la taxa d'atur en la família i els llepons. No m'estranya que la participació electoral arribi a nivells ínfims.

Com no podia ser d'altra manera ja hi tornem a ser: ara el candidat més ben posicionat es presenta com el gran gestor, el que pot arreglar el desgavell, el que en sap de números. Llàstima que representi un partit que va governar durant una pila d'anys i té l'honor d'haver creat des de gairebé zero (l'administració franquista era prou minsa) una merda penjada amb un cordill. Se li poden retreure moltes coses al president Pujol, però per mi la que s'emporta la palma i passarà a la Història és l'enorme nyap que va crear i potenciar tenint les possibilitats de fer-ho molt millor. Projectes sense caps ni peus, organismes redundants, tapadores per blanquejar, comptes subterranis, objectius esperpèntics, treballadors públics que realment no en són perquè els han entaforat allà (i em refereixo a la majoria, no a una minoria), responsables que s'amaguen sota la taula. Si els catalans en sabem tant de menar empreses, ¿com és que la principal empresa del país ha sortit tan malgirbada? ¿I aquests que ja van demostrar com en sabien fa una pila d'anys i ara s'eixuguen la salivera amb les mans, què ens han de venir a explicar? No n'hi ha prou amb un Estat català, hem d'exigir i lluitar per un Estat català amb una administració moderna, justa, competent i que sàpiga on va. Aquest serà un dels deures principals de Reagrupament al Parlament.

Per què Reagrupament? (2)

2010-11-15T09:06:00.000-08:00

Perquè no podem votar els que ens han arruïnat. No em consta que en temps de bombolla immobiliària cap ni un dels partits parlamentaris denunciés la sobrevaloració de l'habitatge, ans al contrari la incentivaven. Incentivaven que es construís més i més menystenint l'oferta real, que ens endeutéssim fins al capdamunt perquè -deien- seríem tots rics, toleraven que es destrossessin paratges meravellosos, repetien fins a l'avorriment que les veus apocalíptiques són uns forassenyats, compra ara que demà serà més car.

I tot plegat, per què? Per omplir la bossa. Tots, tots els partits parlamentaris s'han venut el país per una picossada d'or que tot d'un plegat s'ha volatilitzat, i ja només en queda el forat. I encara diuen que la festa continua. Encara pretenen que els creiem i els votem. Milers i milers de famílies i empreses arruïnades, gent que pagarà tota la vida per un bluf, per no-res, una generació perduda pel cap baix, catalans que hauran d'emigrar, que no naixeran, gent que no es podrà permetre projectes ni somnis només per haver perseguit una necessitat bàsica com és tenir un lloc on viure. Si és immoral enriquir-se especulant amb el pa quan hi ha gana, ¿no ho és igualment amb l'habitatge? Ja sé que els polítics no són els únics responsables de la catàstrofe, però com a representats del poble haurien d'haver advertit dels perills i intentar aturar el tsunami en lloc d'animar-lo. No podem votar-los, ens han arruïnat el somni, i la butxaca.

Per què Reagrupament? (1)

2010-11-14T12:11:00.000-08:00

Perquè el Parlament és molt avorrit. ¿Us imagineu quatre, vuit, dotze anys més amb el mateix Parlament, la mateixa escenificació, els mateixos actors, els mateixos productors, el mateix guió que no ens diu mai res però sembla que ho digui? N'hi hauria per fer les maletes i buscar aires nous, o replegar-se en un estat ascètic de tancament interior i convertir casa pròpia en un búnquer amb alta tecnologia connectada a països més assenyats.

Amb Reagrupament al Parlament tot serà més divertit, perquè quan una pantomima -que potser havia funcionat en altre temps- ja put tant i tant que has de dur agulla al nas, cal combatre-la amb un nou gènere, noves maneres de fer, que desemmascarin l'artifici. Les novel·les de cavalleries es van repetir fins que van acabar fent venir vomitera, i llavors va arribar Dom Quixot, un cavaller que no és ben bé cavaller que enfonsa el sistema. Un Parlament sense Reagrupament seria perdre l'oportunitat d'indagar en la manera com estan muntades les administracions públiques, quantes dietes es cobren, quantes llicències i subvencions es donen (a canvi d'ànimes), quants consells d'administració ocupa cadascú, com se selecciona el personal per ser uixer o director de no-sé-què. Un Parlament sense Reagrupament només faria que la decadència continués sense acusacions, que prosseguís la pantomima putrefacta com diria en Dalí.

Reagrupament desemmascara

2010-11-10T11:48:00.000-08:00

L'impacte de Reagrupament no ha estat proclamar la necessitat de guanyar l'Estat català, ni tampoc millorar la qualitat de les nostres democràcia i administracions públiques, ja que totes dues coses estaven proclamades de fa temps des de diversos altaveus fins al punt que era una cantarella que fins feia gràcia. L'impacte és que té el mal hàbit de practicar el que diu i, encara més, la previsió és que ho practiqui quan sigui al Parlament, que no al Govern, cosa que a alguns els costa d'entendre. Però, tot i això, la gran novetat de Reagrupament ha estat que desemmascara la paradeta venuda com a inapel·lable, inqüestionable, un punt que ja és més difícil de copiar pels que viuen de copiar. Res no és el que diu que és, no és tant com lluu ni tan poc com s'amaga, sí que és possible fer allò que diuen que no es pot fer i a l'inrevés, i tants d'altres castells en l'aire que s'estan esfondrant. O per dir-ho a la manera popular: al pa pa i al vi vi, tal com raja, s'ha acabat el bròquil.

Recordo en Joan Solà

2010-10-31T13:18:00.000-07:00

Aquest dijous no, l'altre, vaig llegir l'article d'en Joan Solà a l'Avui acomiadant-se. També en parlava en David Castillo a l'editorial del suplement. I una setmana després ja és mort. Vaig començar a estudiar filologia fa més de vint anys molt poc engrescat, m'hi vaig apuntar perquè alguna cosa s'havia de fer i les poques hores lectives m'anaven molt bé per compaginar amb l'horari laboral. Però vaig caure de cul pels professors de primera fila que vaig tenir el privilegi de gaudir, professors de debò en el sentit clàssic del terme, que t'ensenyaven a viure, a apassionar-te amb el coneixement, a valorar les nimietats que poden apuntalar una teoria. El professor Solà entenia les classes com jam sessions on tot es descobria i tot es podia debatre, la llengua i les llengües es diseccionaven, s'analitzaven, es comparaven, eren font de deduccions. Ell hi participava com un actor més, evidentment amb més coneixements que la suma de tots els alumnes, però mai no mirava mai ningú des de dalt de la tarima. Molts dels professors que vaig tenir ja estan jubilats, alguns han estat apartats. No vull ser nostàlgic, però molt em temo que la universitat que jo vaig conèixer ja no existeix, la cerca a ultrança de rèdits i guanys materials són mala companyia de la saviesa i la cultura.

Punt i a part: recordo que als lavabos no era estrany veure-hi alguna pintada contra el professor, en recordo especialment una que l'acusava de botifler. La pintada no era prou explícita en la seva declamació, però dedueixo que l'acusació era feta per l'esperança de Joan Solà per un Espanya on totes les llengües fossin respectades i, encara més important, estimades. Aquests últims anys -ho sabem pels articles de premsa- el professor va anar canviant, fins a demostrar una repulsió cap a l'Espanya que mai no serà federal ni multilingüe, i també cap als nostres polítics per la seva covardia patològica, alhora que exigia sense complexos als catalans -i en conseqüència a qualsevol poble oprimit- la prioritat de recuperar la dignitat. Ves per on, l'acusat i difamat ha resultat ser un patriota, i m'agradaria saber en quin lloc són els que feien les pintades.

Els mitjans no serveixen per a res

2009-12-13T03:37:00.000-08:00

Els grans mitjans de comunicació, en el moments clau, no serveixen, són inútils, perquè són conservadors de mena i s'entossudeixen a acceptar que la realitat no canvia, que la situació es manté sota control. Ho llegeixo a L'edat de ferro de J. M. Coetzee: al carrer els noiets es fan les milhomes acaparant armes per a la lluita i menyspreant els grans que són massa dèbils i només beuen per oblidar. Riuen en cercle observant la dona que crema al mig del carrer i li tiren més benzina al damunt, no van a escola per "no adaptar-se al sistema", mentre "dels problemes a les escoles, la ràdio no en diu res, la televisió no en diu res, els diaris no en diuen res. En el món que ells projecten, tots els nens del país seuen feliços al pupitre i aprenen l'angle de la hipotenusa i com són els lloros de la selva amazònica."

El nostre entorn canvia, res no és el que era, i els mitjans de comunicació de masses ens parlen de la temporada esportiva i dels problemes del veí.

L'hora de la política

2009-11-01T03:10:00.000-08:00

Vaig sentir ahir que el nou lema de Ciutadans/Ciudadanos és "Catalunya som tots." De debò, n'estic fins als nassos de debats identitaris. És l'hora de la política, de la gestió del poder. Als catalans fa anys, dècades, segles, que ens manen des de fora: ¿volem que segueixi sent així o no? I en cas que vulguem recuperar el poder, ¿com ho hem de fer i com el gestionarem un cop el tinguem? Aquest és el veritable debat, i que no em vinguin amb xerrameca ni lemes estúpids.

El mite i la realitat

2009-10-19T14:42:00.000-07:00

Al final d'una entrevista interessant i divertida, llegeixo unes declaracions de Pascal Comelade (El País, 8/10/09) que m'alteren, com a mínim en un primer moment: "Hi ha un punt que penso que sóc català. Però, no. Encara que visc a Ceret, al peu del Canigó, que antigament era Catalunya, allò és francès, tant des del punt de vista cultural com polític. La referència allà és París." És una opinió, però ell viu a Céret de fa molts anys i els catalans del sud com a molt hi anem de tant en tant a fer el turista.

Antigament. Aquest adverbi és el que angoixa. Nosaltres, tan vius que ens veiem, convertits en una antiguitat, en una civilització del passat. Antigament. Com a mínim serveix per acceptar que la política s'ha de fer a partir de la realitat i no del mite.

Reagrupament de catalans demòcrates

2009-09-24T04:21:00.000-07:00

Reagrupament no ha de ser una candidatura que uneixi els independentistes, massa restrictiu, sinó els catalans demòcrates. Catalans en el sentit de persones que senten Catalunya com al seu país o que aspiren que ho sigui, i demòcrates perquè volen augmentar la qualitat de la democràcia.

Si ets català no pots acceptar el statuo quo. L'Estat espanyol ens discrimina i maltracta, i això no canviarà mai, perquè ve d'origen, l'Estat espanyol prové del domini del Regne de Castella als altres regnes peninsulars, ni existirà mai una "Unió d'estats ibèrics" somiada per tants catalans. L'única opció és la República catalana, que llavors sí que haurà de negociar amb els altres estats ibèrics per defensar interessos comuns a Europa i el món, a la manera dels escandinaus. Avui dia un català, com a mínim català del sud, ha de defensar la República catalana.

Si ets demòcrata no pots acceptar el statuo quo. La nostra societat ha acabat acceptant una democràcia de baixa intensitat, de façana, on tothom fa veure que respecta els altres i els té en compte, sense mirar d'on prové, però tothom -gairebé tothom- mira de col·locar-se allà on hi ha poder i sucar d'allà on pot, saltant-se tota llei o regla. Socialment es coneix i es dóna per suposat, i alçant els muscles es diu "és lo que hi ha". S'ha imposat la picaresca i els apaños típics dels països poc democràtics. No cal ser calvinista per defensar una democràcia de més qualitat. Avui dia un democràta català no poc acceptar la democràcia que tenim a casa nostra.

Reagrupament ha de ser, simplement, la unió dels catalans demòcrates, a hores d'ara no tenim competència.

Dificultats i avantatges de Reagrupament

2009-07-02T10:07:00.000-07:00

Dificultats:

Desplegament sense cap infraestructura prèvia, començar de zero
Diversitat entre els associats, amb poques connexions entre ells, la majoria amb poca o nul·la experiència en el món polític i institucional
Necessitat que els associats s'impliquin i es dediquin al projecte sense esperar-ne cap benefici personal
Ignorància i menysteniment del projecte per part dels mitjans de comunicació tradicionals, i necessitat de buscar i crear nous canals de comunicació

Avantatges:

Desplegament sense cap infraestructura prèvia, començar de zero
Diversitat entre els associats, amb poques connexions entre ells, la majoria amb poca o nul·la experiència en el món polític i institucional
Necessitat que els associats s'impliquin i es dediquin al projecte sense esperar-ne cap benefici personal
Ignorància i menysteniment del projecte per part dels mitjans de comunicació tradicionals, i necessitat de buscar i crear nous canals de comunicació

Nosaltres sempre hem estat aquí!

2009-06-25T15:45:00.000-07:00

Donem suport a Reagrupament, una aposta de futur que combina la lluita per la independència nacional amb la voluntat de convertir la política catalana en un espai més net, més íntegre, més honest i més pròxim

La convicció cada dia més generalitzada que només amb un estat propi Catalunya podrà sobreviure (culturalment, econòmicament, socialment) contrasta amb la inesperada desaparició del sobiranisme parlamentari. El desig de llibertat nacional no té, avui, representació a les institucions de govern catalanes.

El portal Blocs amb Estrella reneix, doncs, en una situació peculiar: l’entusiasme (el nostre entusiasme), contra el desert (el seu desert). Blocs amb Estrella reneix, però, amb la mateixa intenció amb què va sorgir: convertir-se en una plataforma de suport a la proposta de regeneració política inequívocament sobiranista que representa Reagrupament.

Perquè pensem que Reagrupament és la resposta al cul-de-sac en què els polítics pretesament sobiranistes han posat el país. Una proposta nova, veritablement una altra cosa. Una aposta de futur que combina la lluita per la independència amb la voluntat de convertir la política catalana en un espai més net, més íntegre, més honest i més pròxim.

Reiterem el nostre compromís amb el sobiranisme. I continuem amb la voluntat de no excloure, sense fanatismes, sense prejudicis, sense animadversions radicals. És cert que el catalanisme ens ha decebut algunes vegades, però el camí és prou inhòspit i agrest perquè tots siguem capaços de tornar a encaixar les mans. Blocs amb Estrella no té per objectiu la lluita contra Esquerra, ni contra Convergència, sinó el debat, el diàleg i la crítica constructiva. Volem fer un esforç de convicció. Volem ser un esforç de convicció.

Tenim el dret de creure en les persones, i tenim encara més el deure de tornar-ho a intentar. I aquí som. A favor del país, de la llibertat del país. Donant suport a Reagrupament, a un sobiranisme convençut, insubornable, noble, amb principis. Donant suport, també, a un sobiranisme amb pebrots. Amb els pebrots de no renunciar. De no rendir-se. Tot és tan senzill com mantenir els principis. Només això, ens cal: els nostres principis, i el coratge de mantenir-los.

Nosaltres sempre hem estat aquí: Blocs amb Estrella.

Països Catalans, 24 de juny del 2009

L'emmetzinament de la propaganda

2009-02-16T17:04:00.000-08:00

Llegeixo en les memòries de Stefan Zweig que, poc abans de la guerra del 14, quan encara ningú no pensava que hi hauria guerra, va anar a un cinema de Tours, a França. Era una sala "plena de gent senzilla, obrers, soldats i verdulaires, bona gent que la feia petar". D'aperitiu, com molt després a l'Espanya franquista, van projectar un noticiari, que ensenyava imatges de governants de diferents països, mentre la gentada no s'estava de xerrar, riure i fumar "malgrat la prohibició". Tot d'un plegat, després d'aparèixer l'emperador Guillem II de Prússia a la pantalla, tothom es posa a xiular i cridar i picar de peus com posseïts.

¿Què havia passat, si aquella bona gent amb prou feines tenia coneixement de tots aquells manaires que havien anant passant per la pantalla? Zweig ho veu clar: "em vaig espantar fins al moll dels ossos, perquè em vaig adonar fins a quin punt devia haver progressat l'emmetzinament provocat per anys i anys de propaganda d'odi, si fins i tot allà, en una petita ciutat de províncies, els càndids ciutadans i soldats ja havien estat instigats de tal manera contra l'emperador i contra Alemanya" (p. 263 de la trad. catalana). Encara no hi havia guerra, però s'estava covant de feia anys. La propaganda bèl·lica sempre ha estat important, però en el segle XX ha passat a ser primordial.

Zweig carrega clarament contra els mitjans de comunicació. ¿Qui carrega avui contra l'emmetzinament dels mitjans nacional-espanyols? Algú hi deu haver, però si Zweig estava sol, també ho deu estar, i amb sorollam d'avui dia és improbable que es faci sentir. Els ciutadans que vivim al Regne d'Espanya no tenim problemes entre nosaltres, estem la mar de bé, però certs mitjans no s'estan de torpedinar la pau buscant un benefici polític. Qui no ho denuncia, n'és còmplice.

Confluència a la mani

2009-01-11T12:08:00.000-08:00

Ahir vaig haver d'anar al centre de Barcelona per un assumpte i vaig trobar-me amb policia, carrers tallats, banderes palestines i crits, majoritàriament "Visca Palestina" (de vegades ampliat amb l'adjectiu "lliure") i "Israel estat terrorista". Vaig haver de travessar un parell de vegades la manifestació i em vaig poder sorprendre de la bidimensionalitat dels assistents. Per una banda musulmans, però no famílies sinó homes per una banda i dones per l'altra, aquestes amb el mocador al cap (no el palestí). M'agradaria saber si també es manifestarien per un Sàhara lliure i en contra del Marroc invasor. De l'altra, els progres de tota la vida, satisfets i cofois, lluint roba per a l'ocasió, amb mocadoret inclòs -aquest sí que palestí. Feia la impressió que molts d'ells sortien dels seus llocs de treball de l'administració pública. La sort que tenen, esdeveniments com aquests els serveixen per netejar la consciència, poden seguir creient que són d'esquerres. Allò que no practiquen a casa, ho demanen per fora. I el millor de tot és que els culpables són els EUA.

Campanyes inútils

2008-12-30T03:28:00.000-08:00

Les administracions públiques tenen tirada a gastar-se els diners en campanyes publicitàries inútils, i les institucions catalanes segur que són capdavanteres en el rànquing. I d'aquestes, sobresurten les campanyes que pretenen promoure la llengua catalana. Suposo que són més inútils que cap altra perquè en el fons no s'ho creuen, o els que s'ho creuen són quatre gats. Quan aquests dies sento a la ràdio una campanya perquè utilizem mòbils en català, no puc evitar de recordar un comentari radiofònic d'en Quim Monzó sobre la telesèrie Ventdelplà que, tan realista com volen fer-la, tan pròxima a la manera de fer dels catalans, que els textos dels mòbils apareixen, quan són en primer pla, en castellà, tot i tractar-se d'un aparell que ofereix el català entre les nombroses opcions.

I com que la realitat supera la ficció, ara la Generalitat es dedica a fer una campanya per capítols per cantar les excel·lències del servei 012, i en el capítol anomenat Persones consumidores (el títol ja sembla de conya), surt en Rodríguez Picó queixant-se que l'internet no li funciona, i què hi surt a la pantalla, doncs és clar: l'Explorer que li diu "Internet Explorer no puede encontrar la página web". Per sort el Mozilla Firefox és gratuït i no podem pensar que en Rodríguez Picó ho fa per garraperia.

Foto d'Agustí Carbonell, El Periódico.

Baixa autoestima

2008-12-03T08:45:00.000-08:00

I ara llegeixo l'article de Joan Solà a l'Avui del 8 de novembre: "a Madrid se'ns rifen, no ens prenen seriosament. I això, comento jo, és perquè tampoc no ens respectem nosaltres, que no ens acabem de creure que la llengua que parlem és tan digna i tan rica com les altres." Ell parla de llengua, però és aplicable a qualsevol altre matèria. L'autor abans no parlava així, en els últims anys li he vist un desengany i una radicalització en els plantejaments, i és comprensible si la llengua o les llengües són la raó de la seva feina. I és que al Regne d'Espanya no li importa cap altra llengua que no sigui la castellana, sempre ha estat així, des de la seva fundació, i no té per què canviar.

Però l'article està centrat en el més important de tot, la mare dels ous: no hi ha res a fer si no ens valorem, si no ens estimem. L'opressió existeix en la ment de l'oprimit, aquest en primer lloc ha de lluitar contra si mateix. Ja fa dècades i dècades que els catalans camuflem la baixa autoestima amb cofoisme i viscalavidisme de baixa estofa, som més moderns i més cosmopolites que ningú, però el càncer va desfent per dins. Per això una política de redreçament nacional ha d'anar encaminada prioritàriament a l'augment de l'autoestima com a país, sense caure en el nacionalisme obtús i aïllant, altres esforços són pèrdues de temps que no fan més que desgastar. I, és clar, a Madrid se'ns rifen.

Castellans i espanyols a Gràcia

2008-11-29T09:44:00.000-08:00

Vaig llegir la frase a l'article de l'Enric Casasses del 6 d'aquest mes al Quadern de El País, i l'he buscat per tornar-la a llegir: "els castellans no ens entendran mai a nosaltres els espanyols, que deia aquella àvia gracienca."

Discursos soporífers

2008-11-22T08:58:00.000-08:00

No acostumo a fer cas dels discursos nacionalistes perquè són repetitius i avorrits, ranxo per als ja convençuts. Les idees més brillants i esclaridores acostumen a venir de les veus no nacionalistes, perquè no duen la cotilla de dir el que toca dir. En Baltasar Porcel en el seu article a La Vanguardia d'aquest dimecres dia 19, resumeix en una paràgraf com ha anat la cosa de les dominacions nacionals a aquesta banda d'Europa. Ja abans de la Revolució dels francesos, Lluís XIV va promoure la centralització i la uniformització, sistema que va ser copiat pel seu net Felip V. Borbó rere borbó "hasta el aventajado hijo adoptivo de todos ellos, Franciso Franco."

O sigui que quan llegim una pancarta que diu que som un país destrossat pels borbons, és veritat. Perquè la finalitat última de França i Castella en els últims 400 anys ha estat dominar i assimilar els territoris que les separen, o sigui tot el que actualment anomenen midi francès, la Corona d'Aragó i el Regne de Navarra. Ideològicament es pot disfressar com es vulgui, però la política expansionista ha estat i segueix clara, i qui la negui és que hi té interès o no sap ni vol saber o ja està bé com li està.

Quan l'estat ha d'intervenir

2008-11-09T11:50:00.000-08:00

És d'acceptació comuna, fins i tot pels neoliberals més anarcocapitalistes, que l'estat ha d'intervenir en alguns aspectes i sectors de l'economia, el problema és quan, en què i fins quan. A hores d'ara, a Espanya, l'Estat fa veure que intervé en alguna cosa, entenem que positiva, però si deixem de banda el fons de garanties exigit pel Banc d'Espanya, la impressió general és que va a remolc del que tocaria fer i fa veure que fa alguna cosa de cara a la galeria.

Ara torno a llegir a la premsa declaracions del sector immobiliari que està convençut i esperançat que tot tornarà a ser com abans. Els preus dels actius ja han baixat prou i apa, ara que els bancs ja tornen a tenir diners i l'euribor està baixant dia sí dia també, les vendes es reactivaran com qui no vol la cosa. Qualsevol observador amb una mica de seny i sense interessos en el sector sap que la cosa no anirà així.

I què hem de fer? Esperar fins que els acaparadors es cansin d'esperar? O esperaran fins a la mort sabent com saben que tenen a les mans una necessitat bàsica? I aquí és on hauria d'entrar l'estat sense dubtar-ho. Fins quan hauran d'arruïnar el país?, quantes generacions d'endeutats de més de 200.000 euros per a tota la vida? L'empobriment del país que ha portat i està portant a terme el sector residencial no té nom, i el poder públic s'ho mirar sense saber d'on li vénen les patacades. Quanta mediocritat.

Espanyol i nacional

2008-10-26T04:46:00.000-07:00

Ja m'he trobat més d'un catalanista i més de dos que, per evitar el rebuig que senten per l'adjectiu espanyol, el substitueixen pel de nacional. Un error com una casa de pagès. Personalment penso que els termes Espanya i espanyol són prou macos, tot depèn de què et facin venir a la ment quan els pronuncies. Espanya, d'Hispania, la nostra península. Sí, ja sé que són termes segrestats pel nacionalisme espanyol, però de la mateixa manera que els estatunidencs s'autonemen americans i anomenen orgullosos el seu país Amèrica, qualsevol persona ben informada sap que un inuit o un patagonès també són americans.

El que no s'ha de fer mai és acceptar el terme nacional per referir-se a Espanya, és l'última de les derrotes. En una Espanya nacional els catalans no hi tenim lloc. Be, sí, l'hi tenim però com a folklore de diumenge al matí i restaurant de franquícia.

Els diners dels treballadors

2008-10-19T04:24:00.000-07:00

Potser és que estem tots anestesiats, o que els autoanomenats pensadors i representants de l'esquerra van més perduts que un goril·la en un zoològic, o que l'economia i la gestió es consideren temes avorrits i de dretes, però tot aquest pila de diner públic que estan donant als bancs perquè, segons diuen, el sistema financer torni a funcionar, em fa l'efecte d'estar traient els diners dels pencaires per regalar-lo a les grans empreses. El discurset és que si ells van bé nosaltres també i bla bla bla, i que les gran empreses també paguen impostos, però a la base de tot plegat hi som els treballadors, i per tant som els que fem rutllar tot, nosaltres som els que hem estalviat -de grat o per força- pel que pugui passar, i aquests estalvis són els que estan donant als que viuen com reis i se'ls ha acabat el crèdit.

El missatge oficial és que no passa res i que tot plegat aviat se solucionarà, però de la mateixa manera que molta gent ha estat enganyada amb el cuentu que els pisos eren un actiu a prova de bomba i generador de riquesa perpètua, ara ens volen fer creure que els estats mai no falliran, però, com acabo de llegir en un article de Niño Becerra, els estats l'únic que fan és recaptar, si no poden recaptar, les seves garanties no serveixen per res, i aquesta situació ja ha passat a Espanya. Aleshores, per què comprometen els diners de la seguretat social, de les pensions?

Però com que ningú no diu res ni es queixa, dec veure fantasmes on no n'hi ha.

Una oportunitat perduda

2008-10-14T23:02:00.000-07:00

Sempre he trobat feixuga i elitista la ideologia dels noucentistes, però ara que estic llegint un assaig sobre aquest moviment cultural i polític, sí que hi ha un aspecte dels que defensaven a ultrança que és una gran llàstima que no hagi perdurat, i és el rebuig absolut del nepotisme, de pràctica tan comuna als països meridionals d'Europa. Una frase popular als Estats Units és "si un home escriu un llibre més bo, si predica un sermó més bo, o si més una trampa més bona per caçar ratolins que el seu veí, encara que construeixi casa seva al bosc, el món farà un camí cap a la seva porta." Això no ha passat pas a casa nostra, on és evident que les coneixences i els servilismes tenen un pes predominant.

I ha estat una llàstima. Una Generalitat, unes administracions públiques començades de nou... i amb què ens trobem? No pas amb l'excel·lència que predicaven els noucentistes, sinó amb els vicis i les misèries de sempre de la funció pública espanyola. Favors, mordidas, apadrinaments i qué hay de lo mío. I encara pitjor, perquè tothom sap què succeeix, però no es pot fer públic, de tanta gent que hi ha implicada en el sarau, mitjans de comunicació inclosos. Quina llàstima!

I seguim orfes, sense saber a qui creure, a qui votar. Els partits polítics majoritaris viuen immersos en aquest sistema i no en sortiran mai, i els petits hi participen tan aviat com arriben el poder. Finalment em veig obligat a donar la raó als avis, quan deien que val més votar els mateixos perquè ja estan grassos, i els altres encara s'han d'engreixar. Quina llàstima!

Piojo resucitado

2008-09-26T11:29:00.000-07:00

Una de les expressions que més m'agraden del castellà popular és la de piojo resucitado, l'auxiliar administratiu que de rebot rep algun ascens, el ric de nou que es vol fer notar, l'inculte que es vanta de tot el que no sap. Aquesta és la impressió que he tingut amb les paraules del president Zapatero a Nova York. Quin fart de riure, i quina llàstima alhora. El creixement econòmic de les últimes dècades no ha anat acompanyat de l'augment del nivell cultural, com acostuma a passar. Sort que ja estem per sobre d'italians i francesos, amb la directa posada. Ens ho mereixem, això? Pateixo pel que ens ha de venir.

El Tibet i els drets històrics

2008-09-15T02:41:00.000-07:00

L'altre dia van fer un documental força actual a la tele sobre el Dalai Lama i, per extensió, la situació al Tibet. En una de les escenes, es veu com uns negociadors tibetans que havien anat a parlar amb el govern xinès es reuneixen amb el seu líder per explicar-li com havia anat la trobada (no crec ni que se'n pugui arribar a dir negociació, atesa la diferència de forces). Els representants tibetans van deixar clar d'entrada que no havien parlat de drets històrics perquè el punt de vista dels xinesos és totalment diferent, i el Dalai Lama va assentir.

Em va sorprendre aquesta manera de veure el conflicte, jo em pensava que el Tibet defensaria per damunt de tot uns drets històrics evidents: són un altre país, van ser envaïts i demanen tornar a ser el màxim de lliures. Però tots tenien clar que aquesta és una via errònia, perquè els xinesos per la seva part tenen proves històriques irrefutables que el Tibet és Xina. Aleshores el Dalai Lama va dir que l'important és mirar endavant, dir i demanar què vol ser, i a partir d'aquí mirar d'entendre's ni que sigui mínimament amb el poder xinès. Un bon exemple pels països que aspirin a la llibertat política (o a un augment de poder polític), encara que la situació no sigui tan desesperada com la dels tibetans. Una mirada massa fixa en el passat pot derivar ràpidament cap a la folklorització.

Aran

2008-09-12T03:33:00.000-07:00

A Fraga vaig llegir a La Mañana un article, en català, del Síndic d'Aran, en què exposava el desig que la Vall d'Aran sigui regió en la nova configuració territorial de la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC). Parlava de drets històrics i d'una unió voluntària amb Catalunya. De fet, els furs han estat respectats en la majòria de règims polítics, tant per Aragó com per França i Espanya. No sé si finalment veurem una nova reordenació territorial de la CAC, ni quina és la viabilitat tècnica d'una regió específica per a Aran, però el que és clar és que els aranesos no són catalans. En conseqüència, mirant el futur, una regió o vegueria aranesa podria ser l'embrió d'un nou estat que un dia podria decidir unir-se o no a l'Estat català.

Un boom espanyol: l'atac dels pisos clon

2008-09-11T05:28:00.000-07:00

Arran d'un viatge del Mediterrani a l'Atlànic pel cantó nord dels Pirineus, i de tornada pel cantó sud, hem pogut comprovar una gran diferència, una altra, entre França i Espanya: els barris de pisos nous. Al cantó francès gairebé no n'hi ha, es construeix ben poc, tot es reforma, a cada poblet hi ha un brocanteur que recull i restaura fins i tot les piques d'acer inoxidable per a les cuines. Deu ser un intent de conservar el passat, ells que van ser tan grans i ara són ben poca cosa per culpa dels anglòfons dolents.

A Espanya la realitat ja ens la imaginàvem, però fins que no la veus, no la palpes, no te n'adones de la magnitud. I aquí no val diferències que si el País Basc o Catalunya, en aquest tema País Basc sud i Catalunya sud som completament Espanya, de la mateixa manera que País Basc nord i Catalunya nord són completament França. Per les "nacionals" i autopistes, a Eibar, Logronyo, Saragossa i Fraga, vam comprovar l'atac dels pisos nous, tots clons, barris i barris que allargassaven els pobles i ciutats històrics pel davant i pel darrere. Fraga ja no té res a veure amb la Fraga que vaig conèixer fa uns vuit anys, vam aparcar en una plaça que podia ser de Sant Just Desvern, i només s'hi sentia el castellà.

Estàvem molt endarrerits, no érem europeus, i al contrari que els francesos, amb la voracitat dels rics de nou hem construït per amagar el nostre passat. Tot nou, cases velles a terra. Ara s'ha acabat l'empenta, però encara hi ha qui espera que retorni mentre culpa el Govern (suposo que l'espanyol, que és el que mana). Ja tenim l'ase dels cops.