skip to main |
skip to sidebar
Llegeixo en les memòries de Stefan Zweig que, poc abans de la guerra del 14, quan encara ningú no pensava que hi hauria guerra, va anar a un cinema de Tours, a França. Era una sala "plena de gent senzilla, obrers, soldats i verdulaires, bona gent que la feia petar". D'aperitiu, com molt després a l'Espanya franquista, van projectar un noticiari, que ensenyava imatges de governants de diferents països, mentre la gentada no s'estava de xerrar, riure i fumar "malgrat la prohibició". Tot d'un plegat, després d'aparèixer l'emperador Guillem II de Prússia a la pantalla, tothom es posa a xiular i cridar i picar de peus com posseïts.
¿Què havia passat, si aquella bona gent amb prou feines tenia coneixement de tots aquells manaires que havien anant passant per la pantalla? Zweig ho veu clar: "em vaig espantar fins al moll dels ossos, perquè em vaig adonar fins a quin punt devia haver progressat l'emmetzinament provocat per anys i anys de propaganda d'odi, si fins i tot allà, en una petita ciutat de províncies, els càndids ciutadans i soldats ja havien estat instigats de tal manera contra l'emperador i contra Alemanya" (p. 263 de la trad. catalana). Encara no hi havia guerra, però s'estava covant de feia anys. La propaganda bèl·lica sempre ha estat important, però en el segle XX ha passat a ser primordial.
Zweig carrega clarament contra els mitjans de comunicació. ¿Qui carrega avui contra l'emmetzinament dels mitjans nacional-espanyols? Algú hi deu haver, però si Zweig estava sol, també ho deu estar, i amb sorollam d'avui dia és improbable que es faci sentir. Els ciutadans que vivim al Regne d'Espanya no tenim problemes entre nosaltres, estem la mar de bé, però certs mitjans no s'estan de torpedinar la pau buscant un benefici polític. Qui no ho denuncia, n'és còmplice.
Ahir vaig haver d'anar al centre de Barcelona per un assumpte i vaig trobar-me amb policia, carrers tallats, banderes palestines i crits, majoritàriament "Visca Palestina" (de vegades ampliat amb l'adjectiu "lliure") i "Israel estat terrorista". Vaig haver de travessar un parell de vegades la manifestació i em vaig poder sorprendre de la bidimensionalitat dels assistents. Per una banda musulmans, però no famílies sinó homes per una banda i dones per l'altra, aquestes amb el mocador al cap (no el palestí). M'agradaria saber si també es manifestarien per un Sàhara lliure i en contra del Marroc invasor. De l'altra, els progres de tota la vida, satisfets i cofois, lluint roba per a l'ocasió, amb mocadoret inclòs -aquest sí que palestí. Feia la impressió que molts d'ells sortien dels seus llocs de treball de l'administració pública. La sort que tenen, esdeveniments com aquests els serveixen per netejar la consciència, poden seguir creient que són d'esquerres. Allò que no practiquen a casa, ho demanen per fora. I el millor de tot és que els culpables són els EUA.
Les administracions públiques tenen tirada a gastar-se els diners en campanyes publicitàries inútils, i les institucions catalanes segur que són capdavanteres en el rànquing. I d'aquestes, sobresurten les campanyes que pretenen promoure la llengua catalana. Suposo que són més inútils que cap altra perquè en el fons no s'ho creuen, o els que s'ho creuen són quatre gats. Quan aquests dies sento a la ràdio una campanya perquè utilizem mòbils en català, no puc evitar de recordar un comentari radiofònic d'en Quim Monzó sobre la telesèrie Ventdelplà que, tan realista com volen fer-la, tan pròxima a la manera de fer dels catalans, que els textos dels mòbils apareixen, quan són en primer pla, en castellà, tot i tractar-se d'un aparell que ofereix el català entre les nombroses opcions.
I com que la realitat supera la ficció, ara la Generalitat es dedica a fer una campanya per capítols per cantar les excel·lències del servei 012, i en el capítol anomenat Persones consumidores (el títol ja sembla de conya), surt en Rodríguez Picó queixant-se que l'internet no li funciona, i què hi surt a la pantalla, doncs és clar: l'Explorer que li diu "Internet Explorer no puede encontrar la página web". Per sort el Mozilla Firefox és gratuït i no podem pensar que en Rodríguez Picó ho fa per garraperia.
Foto d'Agustí Carbonell, El Periódico.
I ara llegeixo l'article de Joan Solà a l'Avui del 8 de novembre: "a Madrid se'ns rifen, no ens prenen seriosament. I això, comento jo, és perquè tampoc no ens respectem nosaltres, que no ens acabem de creure que la llengua que parlem és tan digna i tan rica com les altres." Ell parla de llengua, però és aplicable a qualsevol altre matèria. L'autor abans no parlava així, en els últims anys li he vist un desengany i una radicalització en els plantejaments, i és comprensible si la llengua o les llengües són la raó de la seva feina. I és que al Regne d'Espanya no li importa cap altra llengua que no sigui la castellana, sempre ha estat així, des de la seva fundació, i no té per què canviar.
Però l'article està centrat en el més important de tot, la mare dels ous: no hi ha res a fer si no ens valorem, si no ens estimem. L'opressió existeix en la ment de l'oprimit, aquest en primer lloc ha de lluitar contra si mateix. Ja fa dècades i dècades que els catalans camuflem la baixa autoestima amb cofoisme i viscalavidisme de baixa estofa, som més moderns i més cosmopolites que ningú, però el càncer va desfent per dins. Per això una política de redreçament nacional ha d'anar encaminada prioritàriament a l'augment de l'autoestima com a país, sense caure en el nacionalisme obtús i aïllant, altres esforços són pèrdues de temps que no fan més que desgastar. I, és clar, a Madrid se'ns rifen.
Vaig llegir la frase a l'article de l'Enric Casasses del 6 d'aquest mes al Quadern de El País, i l'he buscat per tornar-la a llegir: "els castellans no ens entendran mai a nosaltres els espanyols, que deia aquella àvia gracienca."
No acostumo a fer cas dels discursos nacionalistes perquè són repetitius i avorrits, ranxo per als ja convençuts. Les idees més brillants i esclaridores acostumen a venir de les veus no nacionalistes, perquè no duen la cotilla de dir el que toca dir. En Baltasar Porcel en el seu article a La Vanguardia d'aquest dimecres dia 19, resumeix en una paràgraf com ha anat la cosa de les dominacions nacionals a aquesta banda d'Europa. Ja abans de la Revolució dels francesos, Lluís XIV va promoure la centralització i la uniformització, sistema que va ser copiat pel seu net Felip V. Borbó rere borbó "hasta el aventajado hijo adoptivo de todos ellos, Franciso Franco."
O sigui que quan llegim una pancarta que diu que som un país destrossat pels borbons, és veritat. Perquè la finalitat última de França i Castella en els últims 400 anys ha estat dominar i assimilar els territoris que les separen, o sigui tot el que actualment anomenen midi francès, la Corona d'Aragó i el Regne de Navarra. Ideològicament es pot disfressar com es vulgui, però la política expansionista ha estat i segueix clara, i qui la negui és que hi té interès o no sap ni vol saber o ja està bé com li està.
És d'acceptació comuna, fins i tot pels neoliberals més anarcocapitalistes, que l'estat ha d'intervenir en alguns aspectes i sectors de l'economia, el problema és quan, en què i fins quan. A hores d'ara, a Espanya, l'Estat fa veure que intervé en alguna cosa, entenem que positiva, però si deixem de banda el fons de garanties exigit pel Banc d'Espanya, la impressió general és que va a remolc del que tocaria fer i fa veure que fa alguna cosa de cara a la galeria.
Ara torno a llegir a la premsa declaracions del sector immobiliari que està convençut i esperançat que tot tornarà a ser com abans. Els preus dels actius ja han baixat prou i apa, ara que els bancs ja tornen a tenir diners i l'euribor està baixant dia sí dia també, les vendes es reactivaran com qui no vol la cosa. Qualsevol observador amb una mica de seny i sense interessos en el sector sap que la cosa no anirà així.
I què hem de fer? Esperar fins que els acaparadors es cansin d'esperar? O esperaran fins a la mort sabent com saben que tenen a les mans una necessitat bàsica? I aquí és on hauria d'entrar l'estat sense dubtar-ho. Fins quan hauran d'arruïnar el país?, quantes generacions d'endeutats de més de 200.000 euros per a tota la vida? L'empobriment del país que ha portat i està portant a terme el sector residencial no té nom, i el poder públic s'ho mirar sense saber d'on li vénen les patacades. Quanta mediocritat.
Ja m'he trobat més d'un catalanista i més de dos que, per evitar el rebuig que senten per l'adjectiu espanyol, el substitueixen pel de nacional. Un error com una casa de pagès. Personalment penso que els termes Espanya i espanyol són prou macos, tot depèn de què et facin venir a la ment quan els pronuncies. Espanya, d'Hispania, la nostra península. Sí, ja sé que són termes segrestats pel nacionalisme espanyol, però de la mateixa manera que els estatunidencs s'autonemen americans i anomenen orgullosos el seu país Amèrica, qualsevol persona ben informada sap que un inuit o un patagonès també són americans.
El que no s'ha de fer mai és acceptar el terme nacional per referir-se a Espanya, és l'última de les derrotes. En una Espanya nacional els catalans no hi tenim lloc. Be, sí, l'hi tenim però com a folklore de diumenge al matí i restaurant de franquícia.
Potser és que estem tots anestesiats, o que els autoanomenats pensadors i representants de l'esquerra van més perduts que un goril·la en un zoològic, o que l'economia i la gestió es consideren temes avorrits i de dretes, però tot aquest pila de diner públic que estan donant als bancs perquè, segons diuen, el sistema financer torni a funcionar, em fa l'efecte d'estar traient els diners dels pencaires per regalar-lo a les grans empreses. El discurset és que si ells van bé nosaltres també i bla bla bla, i que les gran empreses també paguen impostos, però a la base de tot plegat hi som els treballadors, i per tant som els que fem rutllar tot, nosaltres som els que hem estalviat -de grat o per força- pel que pugui passar, i aquests estalvis són els que estan donant als que viuen com reis i se'ls ha acabat el crèdit.
El missatge oficial és que no passa res i que tot plegat aviat se solucionarà, però de la mateixa manera que molta gent ha estat enganyada amb el cuentu que els pisos eren un actiu a prova de bomba i generador de riquesa perpètua, ara ens volen fer creure que els estats mai no falliran, però, com acabo de llegir en un article de Niño Becerra, els estats l'únic que fan és recaptar, si no poden recaptar, les seves garanties no serveixen per res, i aquesta situació ja ha passat a Espanya. Aleshores, per què comprometen els diners de la seguretat social, de les pensions?
Però com que ningú no diu res ni es queixa, dec veure fantasmes on no n'hi ha.
Sempre he trobat feixuga i elitista la ideologia dels noucentistes, però ara que estic llegint un assaig sobre aquest moviment cultural i polític, sí que hi ha un aspecte dels que defensaven a ultrança que és una gran llàstima que no hagi perdurat, i és el rebuig absolut del nepotisme, de pràctica tan comuna als països meridionals d'Europa. Una frase popular als Estats Units és "si un home escriu un llibre més bo, si predica un sermó més bo, o si més una trampa més bona per caçar ratolins que el seu veí, encara que construeixi casa seva al bosc, el món farà un camí cap a la seva porta." Això no ha passat pas a casa nostra, on és evident que les coneixences i els servilismes tenen un pes predominant.
I ha estat una llàstima. Una Generalitat, unes administracions públiques començades de nou... i amb què ens trobem? No pas amb l'excel·lència que predicaven els noucentistes, sinó amb els vicis i les misèries de sempre de la funció pública espanyola. Favors, mordidas, apadrinaments i qué hay de lo mío. I encara pitjor, perquè tothom sap què succeeix, però no es pot fer públic, de tanta gent que hi ha implicada en el sarau, mitjans de comunicació inclosos. Quina llàstima!
I seguim orfes, sense saber a qui creure, a qui votar. Els partits polítics majoritaris viuen immersos en aquest sistema i no en sortiran mai, i els petits hi participen tan aviat com arriben el poder. Finalment em veig obligat a donar la raó als avis, quan deien que val més votar els mateixos perquè ja estan grassos, i els altres encara s'han d'engreixar. Quina llàstima!