diumenge, 26 d’octubre del 2008

Espanyol i nacional

Ja m'he trobat més d'un catalanista i més de dos que, per evitar el rebuig que senten per l'adjectiu espanyol, el substitueixen pel de nacional. Un error com una casa de pagès. Personalment penso que els termes Espanya i espanyol són prou macos, tot depèn de què et facin venir a la ment quan els pronuncies. Espanya, d'Hispania, la nostra península. Sí, ja sé que són termes segrestats pel nacionalisme espanyol, però de la mateixa manera que els estatunidencs s'autonemen americans i anomenen orgullosos el seu país Amèrica, qualsevol persona ben informada sap que un inuit o un patagonès també són americans.

El que no s'ha de fer mai és acceptar el terme nacional per referir-se a Espanya, és l'última de les derrotes. En una Espanya nacional els catalans no hi tenim lloc. Be, sí, l'hi tenim però com a folklore de diumenge al matí i restaurant de franquícia.

diumenge, 19 d’octubre del 2008

Els diners dels treballadors

Potser és que estem tots anestesiats, o que els autoanomenats pensadors i representants de l'esquerra van més perduts que un goril·la en un zoològic, o que l'economia i la gestió es consideren temes avorrits i de dretes, però tot aquest pila de diner públic que estan donant als bancs perquè, segons diuen, el sistema financer torni a funcionar, em fa l'efecte d'estar traient els diners dels pencaires per regalar-lo a les grans empreses. El discurset és que si ells van bé nosaltres també i bla bla bla, i que les gran empreses també paguen impostos, però a la base de tot plegat hi som els treballadors, i per tant som els que fem rutllar tot, nosaltres som els que hem estalviat -de grat o per força- pel que pugui passar, i aquests estalvis són els que estan donant als que viuen com reis i se'ls ha acabat el crèdit.

El missatge oficial és que no passa res i que tot plegat aviat se solucionarà, però de la mateixa manera que molta gent ha estat enganyada amb el cuentu que els pisos eren un actiu a prova de bomba i generador de riquesa perpètua, ara ens volen fer creure que els estats mai no falliran, però, com acabo de llegir en un article de Niño Becerra, els estats l'únic que fan és recaptar, si no poden recaptar, les seves garanties no serveixen per res, i aquesta situació ja ha passat a Espanya. Aleshores, per què comprometen els diners de la seguretat social, de les pensions?

Però com que ningú no diu res ni es queixa, dec veure fantasmes on no n'hi ha.

dimarts, 14 d’octubre del 2008

Una oportunitat perduda

Sempre he trobat feixuga i elitista la ideologia dels noucentistes, però ara que estic llegint un assaig sobre aquest moviment cultural i polític, sí que hi ha un aspecte dels que defensaven a ultrança que és una gran llàstima que no hagi perdurat, i és el rebuig absolut del nepotisme, de pràctica tan comuna als països meridionals d'Europa. Una frase popular als Estats Units és "si un home escriu un llibre més bo, si predica un sermó més bo, o si més una trampa més bona per caçar ratolins que el seu veí, encara que construeixi casa seva al bosc, el món farà un camí cap a la seva porta." Això no ha passat pas a casa nostra, on és evident que les coneixences i els servilismes tenen un pes predominant.

I ha estat una llàstima. Una Generalitat, unes administracions públiques començades de nou... i amb què ens trobem? No pas amb l'excel·lència que predicaven els noucentistes, sinó amb els vicis i les misèries de sempre de la funció pública espanyola. Favors, mordidas, apadrinaments i qué hay de lo mío. I encara pitjor, perquè tothom sap què succeeix, però no es pot fer públic, de tanta gent que hi ha implicada en el sarau, mitjans de comunicació inclosos. Quina llàstima!

I seguim orfes, sense saber a qui creure, a qui votar. Els partits polítics majoritaris viuen immersos en aquest sistema i no en sortiran mai, i els petits hi participen tan aviat com arriben el poder. Finalment em veig obligat a donar la raó als avis, quan deien que val més votar els mateixos perquè ja estan grassos, i els altres encara s'han d'engreixar. Quina llàstima!

divendres, 26 de setembre del 2008

Piojo resucitado

Una de les expressions que més m'agraden del castellà popular és la de piojo resucitado, l'auxiliar administratiu que de rebot rep algun ascens, el ric de nou que es vol fer notar, l'inculte que es vanta de tot el que no sap. Aquesta és la impressió que he tingut amb les paraules del president Zapatero a Nova York. Quin fart de riure, i quina llàstima alhora. El creixement econòmic de les últimes dècades no ha anat acompanyat de l'augment del nivell cultural, com acostuma a passar. Sort que ja estem per sobre d'italians i francesos, amb la directa posada. Ens ho mereixem, això? Pateixo pel que ens ha de venir.

dilluns, 15 de setembre del 2008

El Tibet i els drets històrics

L'altre dia van fer un documental força actual a la tele sobre el Dalai Lama i, per extensió, la situació al Tibet. En una de les escenes, es veu com uns negociadors tibetans que havien anat a parlar amb el govern xinès es reuneixen amb el seu líder per explicar-li com havia anat la trobada (no crec ni que se'n pugui arribar a dir negociació, atesa la diferència de forces). Els representants tibetans van deixar clar d'entrada que no havien parlat de drets històrics perquè el punt de vista dels xinesos és totalment diferent, i el Dalai Lama va assentir.

Em va sorprendre aquesta manera de veure el conflicte, jo em pensava que el Tibet defensaria per damunt de tot uns drets històrics evidents: són un altre país, van ser envaïts i demanen tornar a ser el màxim de lliures. Però tots tenien clar que aquesta és una via errònia, perquè els xinesos per la seva part tenen proves històriques irrefutables que el Tibet és Xina. Aleshores el Dalai Lama va dir que l'important és mirar endavant, dir i demanar què vol ser, i a partir d'aquí mirar d'entendre's ni que sigui mínimament amb el poder xinès. Un bon exemple pels països que aspirin a la llibertat política (o a un augment de poder polític), encara que la situació no sigui tan desesperada com la dels tibetans. Una mirada massa fixa en el passat pot derivar ràpidament cap a la folklorització.

divendres, 12 de setembre del 2008

Aran

A Fraga vaig llegir a La Mañana un article, en català, del Síndic d'Aran, en què exposava el desig que la Vall d'Aran sigui regió en la nova configuració territorial de la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC). Parlava de drets històrics i d'una unió voluntària amb Catalunya. De fet, els furs han estat respectats en la majòria de règims polítics, tant per Aragó com per França i Espanya. No sé si finalment veurem una nova reordenació territorial de la CAC, ni quina és la viabilitat tècnica d'una regió específica per a Aran, però el que és clar és que els aranesos no són catalans. En conseqüència, mirant el futur, una regió o vegueria aranesa podria ser l'embrió d'un nou estat que un dia podria decidir unir-se o no a l'Estat català.

dijous, 11 de setembre del 2008

Un boom espanyol: l'atac dels pisos clon

Arran d'un viatge del Mediterrani a l'Atlànic pel cantó nord dels Pirineus, i de tornada pel cantó sud, hem pogut comprovar una gran diferència, una altra, entre França i Espanya: els barris de pisos nous. Al cantó francès gairebé no n'hi ha, es construeix ben poc, tot es reforma, a cada poblet hi ha un brocanteur que recull i restaura fins i tot les piques d'acer inoxidable per a les cuines. Deu ser un intent de conservar el passat, ells que van ser tan grans i ara són ben poca cosa per culpa dels anglòfons dolents.


A Espanya la realitat ja ens la imaginàvem, però fins que no la veus, no la palpes, no te n'adones de la magnitud. I aquí no val diferències que si el País Basc o Catalunya, en aquest tema
País Basc sud i Catalunya sud som completament Espanya, de la mateixa manera que País Basc nord i Catalunya nord són completament França. Per les "nacionals" i autopistes, a Eibar, Logronyo, Saragossa i Fraga, vam comprovar l'atac dels pisos nous, tots clons, barris i barris que allargassaven els pobles i ciutats històrics pel davant i pel darrere. Fraga ja no té res a veure amb la Fraga que vaig conèixer fa uns vuit anys, vam aparcar en una plaça que podia ser de Sant Just Desvern, i només s'hi sentia el castellà.

Estàvem molt endarrerits, no érem europeus, i al contrari que els francesos, amb la voracitat dels rics de nou hem construït per amagar el nostre passat. Tot nou, cases velles a terra. Ara s'ha acabat l'empenta, però encara hi ha qui espera que retorni mentre culpa el Govern (suposo que l'espanyol, que és el que mana). Ja tenim l'ase dels cops.