Al final d'una entrevista interessant i divertida, llegeixo unes declaracions de Pascal Comelade (El País, 8/10/09) que m'alteren, com a mínim en un primer moment: "Hi ha un punt que penso que sóc català. Però, no. Encara que visc a Ceret, al peu del Canigó, que antigament era Catalunya, allò és francès, tant des del punt de vista cultural com polític. La referència allà és París." És una opinió, però ell viu a Céret de fa molts anys i els catalans del sud com a molt hi anem de tant en tant a fer el turista. Antigament. Aquest adverbi és el que angoixa. Nosaltres, tan vius que ens veiem, convertits en una antiguitat, en una civilització del passat. Antigament. Com a mínim serveix per acceptar que la política s'ha de fer a partir de la realitat i no del mite.
Reagrupament no ha de ser una candidatura que uneixi els independentistes, massa restrictiu, sinó els catalans demòcrates. Catalans en el sentit de persones que senten Catalunya com al seu país o que aspiren que ho sigui, i demòcrates perquè volen augmentar la qualitat de la democràcia.
Si ets català no pots acceptar el statuo quo. L'Estat espanyol ens discrimina i maltracta, i això no canviarà mai, perquè ve d'origen, l'Estat espanyol prové del domini del Regne de Castella als altres regnes peninsulars, ni existirà mai una "Unió d'estats ibèrics" somiada per tants catalans. L'única opció és la República catalana, que llavors sí que haurà de negociar amb els altres estats ibèrics per defensar interessos comuns a Europa i el món, a la manera dels escandinaus. Avui dia un català, com a mínim català del sud, ha de defensar la República catalana.
Si ets demòcrata no pots acceptar el statuo quo. La nostra societat ha acabat acceptant una democràcia de baixa intensitat, de façana, on tothom fa veure que respecta els altres i els té en compte, sense mirar d'on prové, però tothom -gairebé tothom- mira de col·locar-se allà on hi ha poder i sucar d'allà on pot, saltant-se tota llei o regla. Socialment es coneix i es dóna per suposat, i alçant els muscles es diu "és lo que hi ha". S'ha imposat la picaresca i els apaños típics dels països poc democràtics. No cal ser calvinista per defensar una democràcia de més qualitat. Avui dia un democràta català no poc acceptar la democràcia que tenim a casa nostra.
Reagrupament ha de ser, simplement, la unió dels catalans demòcrates, a hores d'ara no tenim competència.
Donem suport a Reagrupament, una aposta de futur que combina la lluita per la independència nacional amb la voluntat de convertir la política catalana en un espai més net, més íntegre, més honest i més pròxim
La convicció cada dia més generalitzada que només amb un estat propi Catalunya podrà sobreviure (culturalment, econòmicament, socialment) contrasta amb la inesperada desaparició del sobiranisme parlamentari. El desig de llibertat nacional no té, avui, representació a les institucions de govern catalanes.
El portal Blocs amb Estrella reneix, doncs, en una situació peculiar: l’entusiasme (el nostre entusiasme), contra el desert (el seu desert). Blocs amb Estrella reneix, però, amb la mateixa intenció amb què va sorgir: convertir-se en una plataforma de suport a la proposta de regeneració política inequívocament sobiranista que representa Reagrupament.
Perquè pensem que Reagrupament és la resposta al cul-de-sac en què els polítics pretesament sobiranistes han posat el país. Una proposta nova, veritablement una altra cosa. Una aposta de futur que combina la lluita per la independència amb la voluntat de convertir la política catalana en un espai més net, més íntegre, més honest i més pròxim.
Reiterem el nostre compromís amb el sobiranisme. I continuem amb la voluntat de no excloure, sense fanatismes, sense prejudicis, sense animadversions radicals. És cert que el catalanisme ens ha decebut algunes vegades, però el camí és prou inhòspit i agrest perquè tots siguem capaços de tornar a encaixar les mans. Blocs amb Estrella no té per objectiu la lluita contra Esquerra, ni contra Convergència, sinó el debat, el diàleg i la crítica constructiva. Volem fer un esforç de convicció. Volem ser un esforç de convicció.
Tenim el dret de creure en les persones, i tenim encara més el deure de tornar-ho a intentar. I aquí som. A favor del país, de la llibertat del país. Donant suport a Reagrupament, a un sobiranisme convençut, insubornable, noble, amb principis. Donant suport, també, a un sobiranisme amb pebrots. Amb els pebrots de no renunciar. De no rendir-se. Tot és tan senzill com mantenir els principis. Només això, ens cal: els nostres principis, i el coratge de mantenir-los.
Nosaltres sempre hem estat aquí: Blocs amb Estrella.
Llegeixo en les memòries de Stefan Zweig que, poc abans de la guerra del 14, quan encara ningú no pensava que hi hauria guerra, va anar a un cinema de Tours, a França. Era una sala "plena de gent senzilla, obrers, soldats i verdulaires, bona gent que la feia petar". D'aperitiu, com molt després a l'Espanya franquista, van projectar un noticiari, que ensenyava imatges de governants de diferents països, mentre la gentada no s'estava de xerrar, riure i fumar "malgrat la prohibició". Tot d'un plegat, després d'aparèixer l'emperador Guillem II de Prússia a la pantalla, tothom es posa a xiular i cridar i picar de peus com posseïts.
¿Què havia passat, si aquella bona gent amb prou feines tenia coneixement de tots aquells manaires que havien anant passant per la pantalla? Zweig ho veu clar: "em vaig espantar fins al moll dels ossos, perquè em vaig adonar fins a quin punt devia haver progressat l'emmetzinament provocat per anys i anys de propaganda d'odi, si fins i tot allà, en una petita ciutat de províncies, els càndids ciutadans i soldats ja havien estat instigats de tal manera contra l'emperador i contra Alemanya" (p. 263 de la trad. catalana). Encara no hi havia guerra, però s'estava covant de feia anys. La propaganda bèl·lica sempre ha estat important, però en el segle XX ha passat a ser primordial.
Zweig carrega clarament contra els mitjans de comunicació. ¿Qui carrega avui contra l'emmetzinament dels mitjans nacional-espanyols? Algú hi deu haver, però si Zweig estava sol, també ho deu estar, i amb sorollam d'avui dia és improbable que es faci sentir. Els ciutadans que vivim al Regne d'Espanya no tenim problemes entre nosaltres, estem la mar de bé, però certs mitjans no s'estan de torpedinar la pau buscant un benefici polític. Qui no ho denuncia, n'és còmplice.
Ahir vaig haver d'anar al centre de Barcelona per un assumpte i vaig trobar-me amb policia, carrers tallats, banderes palestines i crits, majoritàriament "Visca Palestina" (de vegades ampliat amb l'adjectiu "lliure") i "Israel estat terrorista". Vaig haver de travessar un parell de vegades la manifestació i em vaig poder sorprendre de la bidimensionalitat dels assistents. Per una banda musulmans, però no famílies sinó homes per una banda i dones per l'altra, aquestes amb el mocador al cap (no el palestí). M'agradaria saber si també es manifestarien per un Sàhara lliure i en contra del Marroc invasor. De l'altra, els progres de tota la vida, satisfets i cofois, lluint roba per a l'ocasió, amb mocadoret inclòs -aquest sí que palestí. Feia la impressió que molts d'ells sortien dels seus llocs de treball de l'administració pública. La sort que tenen, esdeveniments com aquests els serveixen per netejar la consciència, poden seguir creient que són d'esquerres. Allò que no practiquen a casa, ho demanen per fora. I el millor de tot és que els culpables són els EUA.
Les administracions públiques tenen tirada a gastar-se els diners en campanyes publicitàries inútils, i les institucions catalanes segur que són capdavanteres en el rànquing. I d'aquestes, sobresurten les campanyes que pretenen promoure la llengua catalana. Suposo que són més inútils que cap altra perquè en el fons no s'ho creuen, o els que s'ho creuen són quatre gats. Quan aquests dies sento a la ràdio una campanya perquè utilizem mòbils en català, no puc evitar de recordar un comentari radiofònic d'en Quim Monzó sobre la telesèrie Ventdelplà que, tan realista com volen fer-la, tan pròxima a la manera de fer dels catalans, que els textos dels mòbils apareixen, quan són en primer pla, en castellà, tot i tractar-se d'un aparell que ofereix el català entre les nombroses opcions.
I com que la realitat supera la ficció, ara la Generalitat es dedica a fer una campanya per capítols per cantar les excel·lències del servei 012, i en el capítol anomenat Persones consumidores (el títol ja sembla de conya), surt en Rodríguez Picó queixant-se que l'internet no li funciona, i què hi surt a la pantalla, doncs és clar: l'Explorer que li diu "Internet Explorer no puede encontrar la página web". Per sort el Mozilla Firefox és gratuït i no podem pensar que en Rodríguez Picó ho fa per garraperia.
I ara llegeixo l'article de Joan Solà a l'Avui del 8 de novembre: "a Madrid se'ns rifen, no ens prenen seriosament. I això, comento jo, és perquè tampoc no ens respectem nosaltres, que no ens acabem de creure que la llengua que parlem és tan digna i tan rica com les altres." Ell parla de llengua, però és aplicable a qualsevol altre matèria. L'autor abans no parlava així, en els últims anys li he vist un desengany i una radicalització en els plantejaments, i és comprensible si la llengua o les llengües són la raó de la seva feina. I és que al Regne d'Espanya no li importa cap altra llengua que no sigui la castellana, sempre ha estat així, des de la seva fundació, i no té per què canviar.
Però l'article està centrat en el més important de tot, la mare dels ous: no hi ha res a fer si no ens valorem, si no ens estimem. L'opressió existeix en la ment de l'oprimit, aquest en primer lloc ha de lluitar contra si mateix. Ja fa dècades i dècades que els catalans camuflem la baixa autoestima amb cofoisme i viscalavidisme de baixa estofa, som més moderns i més cosmopolites que ningú, però el càncer va desfent per dins. Per això una política de redreçament nacional ha d'anar encaminada prioritàriament a l'augment de l'autoestima com a país, sense caure en el nacionalisme obtús i aïllant, altres esforços són pèrdues de temps que no fan més que desgastar. I, és clar, a Madrid se'ns rifen.
Vaig llegir la frase a l'article de l'Enric Casasses del 6 d'aquest mes al Quadern de El País, i l'he buscat per tornar-la a llegir: "els castellans no ens entendran mai a nosaltres els espanyols, que deia aquella àvia gracienca."
No acostumo a fer cas dels discursos nacionalistes perquè són repetitius i avorrits, ranxo per als ja convençuts. Les idees més brillants i esclaridores acostumen a venir de les veus no nacionalistes, perquè no duen la cotilla de dir el que toca dir. En Baltasar Porcel en el seu article a La Vanguardia d'aquest dimecres dia 19, resumeix en una paràgraf com ha anat la cosa de les dominacions nacionals a aquesta banda d'Europa. Ja abans de la Revolució dels francesos, Lluís XIV va promoure la centralització i la uniformització, sistema que va ser copiat pel seu net Felip V. Borbó rere borbó "hasta el aventajado hijo adoptivo de todos ellos, Franciso Franco."
O sigui que quan llegim una pancarta que diu que som un país destrossat pels borbons, és veritat. Perquè la finalitat última de França i Castella en els últims 400 anys ha estat dominar i assimilar els territoris que les separen, o sigui tot el que actualment anomenen midi francès, la Corona d'Aragó i el Regne de Navarra. Ideològicament es pot disfressar com es vulgui, però la política expansionista ha estat i segueix clara, i qui la negui és que hi té interès o no sap ni vol saber o ja està bé com li està.