Piojo resucitado

Una de les expressions que més m'agraden del castellà popular és la de piojo resucitado, l'auxiliar administratiu que de rebot rep algun ascens, el ric de nou que es vol fer notar, l'inculte que es vanta de tot el que no sap. Aquesta és la impressió que he tingut amb les paraules del president Zapatero a Nova York. Quin fart de riure, i quina llàstima alhora. El creixement econòmic de les últimes dècades no ha anat acompanyat de l'augment del nivell cultural, com acostuma a passar. Sort que ja estem per sobre d'italians i francesos, amb la directa posada. Ens ho mereixem, això? Pateixo pel que ens ha de venir.

El Tibet i els drets històrics

L'altre dia van fer un documental força actual a la tele sobre el Dalai Lama i, per extensió, la situació al Tibet. En una de les escenes, es veu com uns negociadors tibetans que havien anat a parlar amb el govern xinès es reuneixen amb el seu líder per explicar-li com havia anat la trobada (no crec ni que se'n pugui arribar a dir negociació, atesa la diferència de forces). Els representants tibetans van deixar clar d'entrada que no havien parlat de drets històrics perquè el punt de vista dels xinesos és totalment diferent, i el Dalai Lama va assentir.

Em va sorprendre aquesta manera de veure el conflicte, jo em pensava que el Tibet defensaria per damunt de tot uns drets històrics evidents: són un altre país, van ser envaïts i demanen tornar a ser el màxim de lliures. Però tots tenien clar que aquesta és una via errònia, perquè els xinesos per la seva part tenen proves històriques irrefutables que el Tibet és Xina. Aleshores el Dalai Lama va dir que l'important és mirar endavant, dir i demanar què vol ser, i a partir d'aquí mirar d'entendre's ni que sigui mínimament amb el poder xinès. Un bon exemple pels països que aspirin a la llibertat política (o a un augment de poder polític), encara que la situació no sigui tan desesperada com la dels tibetans. Una mirada massa fixa en el passat pot derivar ràpidament cap a la folklorització.

Aran

A Fraga vaig llegir a La Mañana un article, en català, del Síndic d'Aran, en què exposava el desig que la Vall d'Aran sigui regió en la nova configuració territorial de la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC). Parlava de drets històrics i d'una unió voluntària amb Catalunya. De fet, els furs han estat respectats en la majòria de règims polítics, tant per Aragó com per França i Espanya. No sé si finalment veurem una nova reordenació territorial de la CAC, ni quina és la viabilitat tècnica d'una regió específica per a Aran, però el que és clar és que els aranesos no són catalans. En conseqüència, mirant el futur, una regió o vegueria aranesa podria ser l'embrió d'un nou estat que un dia podria decidir unir-se o no a l'Estat català.

Un boom espanyol: l'atac dels pisos clon

Arran d'un viatge del Mediterrani a l'Atlànic pel cantó nord dels Pirineus, i de tornada pel cantó sud, hem pogut comprovar una gran diferència, una altra, entre França i Espanya: els barris de pisos nous. Al cantó francès gairebé no n'hi ha, es construeix ben poc, tot es reforma, a cada poblet hi ha un brocanteur que recull i restaura fins i tot les piques d'acer inoxidable per a les cuines. Deu ser un intent de conservar el passat, ells que van ser tan grans i ara són ben poca cosa per culpa dels anglòfons dolents.


A Espanya la realitat ja ens la imaginàvem, però fins que no la veus, no la palpes, no te n'adones de la magnitud. I aquí no val diferències que si el País Basc o Catalunya, en aquest tema País Basc sud i Catalunya sud som completament Espanya, de la mateixa manera que País Basc nord i Catalunya nord són completament França. Per les "nacionals" i autopistes, a Eibar, Logronyo, Saragossa i Fraga, vam comprovar l'atac dels pisos nous, tots clons, barris i barris que allargassaven els pobles i ciutats històrics pel davant i pel darrere. Fraga ja no té res a veure amb la Fraga que vaig conèixer fa uns vuit anys, vam aparcar en una plaça que podia ser de Sant Just Desvern, i només s'hi sentia el castellà.

Estàvem molt endarrerits, no érem europeus, i al contrari que els francesos, amb la voracitat dels rics de nou hem construït per amagar el nostre passat. Tot nou, cases velles a terra. Ara s'ha acabat l'empenta, però encara hi ha qui espera que retorni mentre culpa el Govern (suposo que l'espanyol, que és el que mana). Ja tenim l'ase dels cops.