L'altre dia van fer un documental força actual a la tele sobre el Dalai Lama i, per extensió, la situació al Tibet. En una de les escenes, es veu com uns negociadors tibetans que havien anat a parlar amb el govern xinès es reuneixen amb el seu líder per explicar-li com havia anat la trobada (no crec ni que se'n pugui arribar a dir negociació, atesa la diferència de forces). Els representants tibetans van deixar clar d'entrada que no havien parlat de drets històrics perquè el punt de vista dels xinesos és totalment diferent, i el Dalai Lama va assentir.Em va sorprendre aquesta manera de veure el conflicte, jo em pensava que el Tibet defensaria per damunt de tot uns drets històrics evidents: són un altre país, van ser envaïts i demanen tornar a ser el màxim de lliures. Però tots tenien clar que aquesta és una via errònia, perquè els xinesos per la seva part tenen proves històriques irrefutables que el Tibet és Xina. Aleshores el Dalai Lama va dir que l'important és mirar endavant, dir i demanar què vol ser, i a partir d'aquí mirar d'entendre's ni que sigui mínimament amb el poder xinès. Un bon exemple pels països que aspirin a la llibertat política (o a un augment de poder polític), encara que la situació no sigui tan desesperada com la dels tibetans. Una mirada massa fixa en el passat pot derivar ràpidament cap a la folklorització.
