Espanyol i nacional

Ja m'he trobat més d'un catalanista i més de dos que, per evitar el rebuig que senten per l'adjectiu espanyol, el substitueixen pel de nacional. Un error com una casa de pagès. Personalment penso que els termes Espanya i espanyol són prou macos, tot depèn de què et facin venir a la ment quan els pronuncies. Espanya, d'Hispania, la nostra península. Sí, ja sé que són termes segrestats pel nacionalisme espanyol, però de la mateixa manera que els estatunidencs s'autonemen americans i anomenen orgullosos el seu país Amèrica, qualsevol persona ben informada sap que un inuit o un patagonès també són americans.

El que no s'ha de fer mai és acceptar el terme nacional per referir-se a Espanya, és l'última de les derrotes. En una Espanya nacional els catalans no hi tenim lloc. Be, sí, l'hi tenim però com a folklore de diumenge al matí i restaurant de franquícia.

Els diners dels treballadors

Potser és que estem tots anestesiats, o que els autoanomenats pensadors i representants de l'esquerra van més perduts que un goril·la en un zoològic, o que l'economia i la gestió es consideren temes avorrits i de dretes, però tot aquest pila de diner públic que estan donant als bancs perquè, segons diuen, el sistema financer torni a funcionar, em fa l'efecte d'estar traient els diners dels pencaires per regalar-lo a les grans empreses. El discurset és que si ells van bé nosaltres també i bla bla bla, i que les gran empreses també paguen impostos, però a la base de tot plegat hi som els treballadors, i per tant som els que fem rutllar tot, nosaltres som els que hem estalviat -de grat o per força- pel que pugui passar, i aquests estalvis són els que estan donant als que viuen com reis i se'ls ha acabat el crèdit.

El missatge oficial és que no passa res i que tot plegat aviat se solucionarà, però de la mateixa manera que molta gent ha estat enganyada amb el cuentu que els pisos eren un actiu a prova de bomba i generador de riquesa perpètua, ara ens volen fer creure que els estats mai no falliran, però, com acabo de llegir en un article de Niño Becerra, els estats l'únic que fan és recaptar, si no poden recaptar, les seves garanties no serveixen per res, i aquesta situació ja ha passat a Espanya. Aleshores, per què comprometen els diners de la seguretat social, de les pensions?

Però com que ningú no diu res ni es queixa, dec veure fantasmes on no n'hi ha.

Una oportunitat perduda

Sempre he trobat feixuga i elitista la ideologia dels noucentistes, però ara que estic llegint un assaig sobre aquest moviment cultural i polític, sí que hi ha un aspecte dels que defensaven a ultrança que és una gran llàstima que no hagi perdurat, i és el rebuig absolut del nepotisme, de pràctica tan comuna als països meridionals d'Europa. Una frase popular als Estats Units és "si un home escriu un llibre més bo, si predica un sermó més bo, o si més una trampa més bona per caçar ratolins que el seu veí, encara que construeixi casa seva al bosc, el món farà un camí cap a la seva porta." Això no ha passat pas a casa nostra, on és evident que les coneixences i els servilismes tenen un pes predominant.

I ha estat una llàstima. Una Generalitat, unes administracions públiques començades de nou... i amb què ens trobem? No pas amb l'excel·lència que predicaven els noucentistes, sinó amb els vicis i les misèries de sempre de la funció pública espanyola. Favors, mordidas, apadrinaments i qué hay de lo mío. I encara pitjor, perquè tothom sap què succeeix, però no es pot fer públic, de tanta gent que hi ha implicada en el sarau, mitjans de comunicació inclosos. Quina llàstima!

I seguim orfes, sense saber a qui creure, a qui votar. Els partits polítics majoritaris viuen immersos en aquest sistema i no en sortiran mai, i els petits hi participen tan aviat com arriben el poder. Finalment em veig obligat a donar la raó als avis, quan deien que val més votar els mateixos perquè ja estan grassos, i els altres encara s'han d'engreixar. Quina llàstima!