Una oportunitat perduda

Sempre he trobat feixuga i elitista la ideologia dels noucentistes, però ara que estic llegint un assaig sobre aquest moviment cultural i polític, sí que hi ha un aspecte dels que defensaven a ultrança que és una gran llàstima que no hagi perdurat, i és el rebuig absolut del nepotisme, de pràctica tan comuna als països meridionals d'Europa. Una frase popular als Estats Units és "si un home escriu un llibre més bo, si predica un sermó més bo, o si més una trampa més bona per caçar ratolins que el seu veí, encara que construeixi casa seva al bosc, el món farà un camí cap a la seva porta." Això no ha passat pas a casa nostra, on és evident que les coneixences i els servilismes tenen un pes predominant.

I ha estat una llàstima. Una Generalitat, unes administracions públiques començades de nou... i amb què ens trobem? No pas amb l'excel·lència que predicaven els noucentistes, sinó amb els vicis i les misèries de sempre de la funció pública espanyola. Favors, mordidas, apadrinaments i qué hay de lo mío. I encara pitjor, perquè tothom sap què succeeix, però no es pot fer públic, de tanta gent que hi ha implicada en el sarau, mitjans de comunicació inclosos. Quina llàstima!

I seguim orfes, sense saber a qui creure, a qui votar. Els partits polítics majoritaris viuen immersos en aquest sistema i no en sortiran mai, i els petits hi participen tan aviat com arriben el poder. Finalment em veig obligat a donar la raó als avis, quan deien que val més votar els mateixos perquè ja estan grassos, i els altres encara s'han d'engreixar. Quina llàstima!