Un possible camí

A l'article d'en Salvador Cardús el dimecres passat: "El partido político quizás sea una buena estructura para organizar la ocupación del poder, pero, a todas luces, resulta ser un aparato absolutamente negado para el desarrollo de un pensamiento político crítico y lúcido."

Un possible camí per a Reagrupament.

Per què Reagrupament? (i 13)

Per dignitat. Tanquem el cercle, perquè podem dir que Reagrupament va néixer amb les paraules pàtria i dignitat. Després dels apunts anteriors aquest ja no necessitaria explicació. O potser sí, perquè les raons no són prou fortes quan queden obturades per pors i sentiments baixos. La humiliació pot ser velada per una pàtina de caire senyorívol, magnificent per fora, corcada per dins, que si és rascada a consciència deixa entreveure les misèries. L'humiliat enganyat, l'oprimit content, pot defensar fins a límits sobrehumans la seva humiliació i opressió, que s'endurà a l'altre barri. Perquè existeixen en tant que són humiliats i oprimits, estan horroritzats del que hi ha a l'altra banda de la valla, són incapaços de caminar sols, mai no podran deslliurar-se del jou. Ara bé, qui hagi tastat el mannà de la llibertat i la dignitat, mai més no voldrà tornar al status anterior. Fer política només té sentit si els objectius són l'assoliment de la llibertat i la dignitat, tant pròpies com del proïsme.

Per què Reagrupament? (12)

Perquè s'ha acabat la festa. Els gots tombats competeixen amb els encara drets, els líquids vessen i regalimen com estalactites, taquen la roba dels comensals derrotats que s'estiren per terra com escarabats capgirats. N'hi ha que encara resisteixen arrossegant els peus i topant a una banda i altra, capcots, fent-se la il·lusió que la festa continuarà, que tornarà a ser com abans, o com a mínim que n'arribaran una mica els aires, però els que no són gaire enzes saben que s'enganyen, que és sols una estratagema per no defallir del tot. Els comensals han anat abandonant el local i els que van saber treure profit de la festa, prou hàbils i espavilats per retirar-se abans de l'ensulsiada, ja fa hores que jeuen en l'escalfor del cau, amb el rebost ple i envoltats de servents fidels a l'espera que el nou dia es defineixi.


És absurd pretendre continuar en les despulles de la festa, creure que pot revifar. No hi ha res: ni il·lusió, ni esperança, ni diversió, ni diners. Tot és lament del que ha estat i s'ha deixat perdre. És absurd allargassar-la amb propostes que només se les creu qui les fa, els comensals decents fa temps que són a casa, alguns avorrits i d'altres pensant en un projecte nou. És evident que cal un projecte nou, l'altra opció és desaparèixer i que cadascú es busqui la vida en altres àmbits. Hi ha disparitat a l'hora de decidir projecte, cadascú hi dia la seva i alguns amb aportacions ben estrambòtiques. Alguns diuen que som avorrits de mena i que cal apuntar-se definitivament en un grup més gran i de més futur, amb més opcions, d'altres a l'últim moment pensen que han tingut una gran idea i s'autoproclamen capdavanters d'una festassa que superarà qualsevol altra imaginable. L'única opció inadmissible és quedar-se al que queda de la festa moribunda, amb els vasos tombats i el terra llefiscós i brut, proposant fer-hi millores en les quals ningú no creu.

Per què Reagrupament? (11)

Perquè no devem favors. A aborda B per si hi ha alguna possibilitat d'aconseguir la feina, i B de seguida s'adona de la jugada i li diu que farà el que bonament pugui. Al mateix moment C i D són al bar fent el toc i comentant el projecte, ho tenen tot ben preparat, però la lentitud d'aconseguir la llicència per la via que toca els pot tirar enlaire el negoci, per això recorren a E que saben segur que els donarà un cop de mà, més que res perquè C el va defensar en aquell assumpte que ningú no vol recordar. Ja instal·lat, A es troba un dia al carrer C i s'assabenta del negoci que ja rutlla, i li demana de participar-hi. Tot va bé i ja pensen a buscar nous socis, tenen el candidat ideal, però B, que fa setmanes que s'ha assabentat de l'èxit empresarial i n'està a l'aguait, explica a A que a un nebot seu, F, li agradaria molt de participar-hi, i A no s'hi pot negar. Això provoca moltes friccions entre A, C i D, però D i F s'enamoren de manera fulminant i van a viure junts de seguida. C se sent sol i traït, encara que D li explica repetidament que no s'han de confondre casa i feina. Quan han de contractar una empresa que els faci la nova campanya comercial, C opta per la de G encara que B els havia fet un preu molt ajustat (a part que té vincle de parentiu amb un dels socis). B ho interpreta com una jugada de C i busca en H l'aliat per venjar-se.

H té un bon càrrec en una de les moltes administracions que hi ha, aconseguit per mèrits propis i també pel cop de mà d'I, que ara ja està jubilat. Però sap que I i C són carn i ungla, comparteixen equip de futbol sala a pesar de la diferència d'edat, per tant, per satisfer B, que li va publicar un article favorable al diari de més tirada i prestigi, opta per buscar les pessigolles a J, l'amant de C, que encara arrossega els problemes tant econòmics com sentimentals de la seva separació. De cop no entén com, si ho havia demanat amb prou antelació, li deneguen les vacances. Es queixa allà on pot però només rep la resposta de "necessitats del servei", i tothom li acota el cap. A sobre, el seu fill s'ha quedat sense plaça a la guarderia pública, i això que té clar per la seva situació hauria de tenir preferència davant el fill de D i F. Aquests, tot i la seva felicitat per la nova vida familiar, s'enutgen molt perquè els deneguen una beca que tenien a tocar i els hagués permès veure món. Saben que el culpable és I que ha col·locat el seu fill K, per això engeguen una campanya al diari de B denunciant la corrupció i la degradació moral d'aquesta societat nostra. Aturen la campanya quan L, la germana de F, els truca esverada preguntant que què fan, que K és una bellíssima persona. No li agrairà mai prou que li passés el qüestionari de les oposicions, alhora que recorda amb enyor aquelles vacances boges a Eivissa. Ara però ha posat seny i és a punt de casar-se amb A, a la manera tradicional comme il faut. Al casori tots tenen una fal·lera angoixant d'esbravar-se amb llibertat, de xerrar sense limitacions, però ni l'alcohol els ho permet perquè el pes de vetllar qui tenen al costat és massa gran i no els abandona en cap moment.

Per què Reagrupament? (10)

Perquè és independent. O millor dit és dependent dels catalans i els seus interessos, tant dels que l'hagin votat com dels que no. Quan a una empresa se li escapen clients, quan té una fuita perquè un segment de mercat no pot ser cobert amb la seva marca, una opció és crear-ne una de segona. Aleshores la major part de la població creu que competeixen, la publicitat serveix per això, però els més assabentats tenen clar que tot va a parar a la mateixa bossa. Una altra opció és crear una altra marca que és exactament igual que la primera. Aquests fenòmens també passen en el món de la política, ja que els partits convencionals són com empreses obligades a generar dividends als accionistes, i algunes forces que es presenten com a trencadores i rebels no són més que invents subsidiaris al servei del més gros. I de vegades no ho saben ni els que hi treballen.

A part de la perversió del sistema de partits-empresa, no s'ha de deixar de banda la injustícia que suposa la preponderància política dels que disposen de més recursos, dels que tenen més calés. És llavors quan la política deixa de tenir sentit i la democràcia es prostitueix, ja que la força del vot queda anestesiada. Ja sabem que la perfecció no existeix, però hi ha un límit, una línia roja que separa el que és tolerable del que no n'és, i a casa nostra fa temps que l'hem sobrepassada. D'aquí ve el desinterès per la política, que no és política. No n'hi ha prou amb omplir-se la boca de democràcia i regeneració, cal practicar-les.

Per què Reagrupament? (9)

Perquè som ciutadans. Si el terme que defineix la nostra organització política és el de "democràcia liberal", cal que ho sigui i no sols ho sembli. Se'n destaca la preeminència dels ciutadans, que d'altra banda no viuen aïllats sinó conformen una nació, que s'estructura políticament en un estat, que no tenim encara (està comprovat empíricament que els estats espanyol i francès no es consideren representants de la nostra nació, i per tant tampoc de nosaltres, els ciutadans d'aquesta nació, i per tant ens manquen molts de drets). Hi ha unes llibertats col·lectives, però les individuals han d'estar garantides, i en tot cas l'estat ha d'estar permanentment controlat perquè no les aixafi. El control parlamentari, la divisió de poders, la independència dels servidors públics i tot això. Molta feina a fer, encara.

Als catalans ens agrada la llibertat de mena, per això ens sobta trobar-nos amb qui hi renuncia, una pràctica prou habitual entre els que manen i els que els fan la gara-gara, el servilisme i l'acomodament els fan de guia. Tampoc no ens agrada gens la diferència de drets i deures, que clama al cel pel que fa als immigrants que ho són per motius de misèria, fins al punt que els podem considerar infrahumans, vàlids perquè treballen barat i els lloguem els immobles que no llogaríem a ningú més. No tenim la potestat encara d'intentar controlar els fluxos migratoris ni de fer lleis d'immigració, però quan proclamem la República tothom ha de tenir dret a decidir formar-ne part o no, i començarem de zero.

Per què Reagrupament? (8)

Perquè no té deutes. A Catalunya sempre havia estat ben vist l'estalvi, es considerava virtut de les grosses, necessitat substitutòria de l'inexistent estat protector. La tendència va començar a canviar amb l'entrada d'Espanya al capitalisme cap als 60, quan els treballadors pensaven en el sis-cents, la rentadora o unes vacances, en lloc del que havien pensat els seus avantpassats durant generacions. La cosa va anar in crescendo fins fa quatre dies, i no s'ha aturat pas per voluntat pròpia, sinó perquè la mama ja no dóna més de sí. El forat és tan gran que els esforços esmerçats per encobrir-lo ja arriben al ridícul. Pocs anys enrere el que estalviava era idiota, calia endeutar-se per prosperar, palanquejament en deien, i com que la truita si no es gira es crema sembla que la palanca ha petat.

Qui té deutes està collat, ergo no és lliure, això és tan clar que no necessita explicacions. Per molt que els endeutats (persones, empreses, institucions públiques) s'esforcin a aparentar que actuen lliurement, la trista realitat és que no poden fer una passa, no poden emetre un pensament, sense deixar de mirar de reüll els creditors sempre a punt de saltar-los al damunt. Reagrupament ha estat creada en plena crisi, això implica que de diner no gaire, però de deute encara menys. No obstant, la campanya està sent prou digne, amb l'excepció dels mitjans de comunicació de masses, uns altres amb l'aigua dels venciments al coll. Qui no està collat, és lliure. Aquesta llibertat suposa un potencial enorme, un avantatge considerable en contraposició a qualsevol altra proposta política. Cap elector no hauria de deixar passar aquesta realitat a l'hora d'emetre el vot.

Per què Reagrupament? (7)

Perquè no es pot ser progressista. La gent gran diu: "si que progresses, has progressat", i és que el progrés té molt bona fama a casa nostra, a diferència del terme que protagonitzava de l'escrit anterior. Però és clar progressar, avançar, només pot ser bo si se sap on es va, si el rumb és el correcte. Grans progressistes han fet prosperar o enfonsar el seu país: Roosevelt, King, Hitler. En el nostre cas, actualment, no és que el rumb sigui adequat o no, el problema és que no en seguim cap, ens movem d'una banda a una altra segons bufi el vent, les enquestes o les tendències de mercat. Aleshores és impossible ser progressista, i imprescindible una aturada per aclarir les idees, però sense adormir-s'hi gaire que tempus fugit!

Després d'una temporada d'idees absolutes i veritats totals hem tingut una bona dosi de relativisme, on ens trobem de ple, però la situació ja comença a pudir, no dóna més de sí, i la societat clama a crits un recanvi. Després de passar-se d'una banda, cal anar cap a l'altra, potser és temps d'un pensiero forte que no sigui dogmàtic ni sectari com molts del segle passat. Avui he sentit una dona que cridava a un representant de Reagrupament que feia campanya en un mercat, després de maleir tot l'establishment polític: "s'ha de tornar a la realitat". Doncs això, després d'una època de somiar truites i mons impossibles, no estaria malament centrar els esforços en el dia a dia. Les elucubracions poden estar bé quan la bossa és plena, però no quan és en vies de fer bancarrota.

Per què Reagrupament? (6)

Perquè no es pot ser conservador. "Que conserva". Evidentment s'ha de ser conservador en unes coses i no ser-ho en altres, però pel que fa a la situació política i democràtica del país, tenint compte el poc que hem evolucionat des que vam canviar del règim aristocràtic al burgès, no en podem ser gaire de conservadors. Hi ha hagut èpoques millors, certament, de creixement i il·lusió, on semblava que sortiríem del forat. Aquesta és una bona paraula, il·lusió col·lectiva per fer coses noves i fer-les bé, il·lusió per canviar a millor s'entèn.

Morta la transició ben aviat es va aixafar la il·lusió, els espavilats que van acaparar el poder se'n van fer càrrec, i la van substituir per una il·lusió falsa, de fer veure: fer veure que el ciutadà té poder decisori, fe veure que els càrrecs públics estan al servei del poble, fer veure que els mitjans de comunicació són independents, fer veure que no hi ha intercanvi de favors. El teatre de la il·lusió, publicitat enganyosa, que pot funcionar un temps (i déu n'hi do el que ha funcionat i encara funciona) però que a la llarga crea repulsió o indiferència. Una repulsió i una indiferència que no han d'evitar que ens animem a participar en un projecte de canvi i millora engrescador i transparent de debò, a fer política.

Per què Reagrupament? (5)

Perquè és la força del poble. Fa una mica de fàstic aquesta expressió, de tant rebregada que ha estat des de les revolucions que van fer pujar la burgesia al poder, de com put la paraula "poble" per l'abús, però ara em trobo que és la millor manera de descriure el moviment creat. És moviment popular des de l'instant que hi ha hagut i hi ha nombrosos intents de reacció. En canvi, no és la força del poble el que no n'és: el que és manté per inèrcia, com els partits que intenten aprovar amb un cinquet i a cada bugada perden un llençol, ni l'artefacte dissenyat des d'un despatx i amb gran dosis de propaganda s'intenta convèncer a la gent que són ells qui l'han creat (les gran empreses en són mestres).

La força del poble és quan, apartant-se del vassallatge i la covardia, la gent s'adona que es troba en una ratera, les opcions ofertes no serveixen per al canvi, i es revolta i mobilitza. Tot plegat és fàcil que quedi en no-res, els entrebancs contra els quals es lluita són molts i poderosos, per això cal un denominador comú aglutinador, una estratègia vàlida, uns lideratges forts. "El canvi", vet aquí una altra expressió que també put de tant fer-la servir. Gairebé sempre els que parlen de "poble" només volen menar-lo segons els interessos de la seva colla, els que s'omplen la boca de "canvi" volen mantenir els privilegis al preu que sigui, i amb això aconsegueixen que la gent s'afarti de tot, i ja els està bé, abstenció per sobre del 50%. Per això el discurs de Reagrupament és copiat des del primer dia, perquè és un discurs potent, i es queden amb les paraules i les buiden de contingut.