Quan l'estat ha d'intervenir

És d'acceptació comuna, fins i tot pels neoliberals més anarcocapitalistes, que l'estat ha d'intervenir en alguns aspectes i sectors de l'economia, el problema és quan, en què i fins quan. A hores d'ara, a Espanya, l'Estat fa veure que intervé en alguna cosa, entenem que positiva, però si deixem de banda el fons de garanties exigit pel Banc d'Espanya, la impressió general és que va a remolc del que tocaria fer i fa veure que fa alguna cosa de cara a la galeria.

Ara torno a llegir a la premsa declaracions del sector immobiliari que està convençut i esperançat que tot tornarà a ser com abans. Els preus dels actius ja han baixat prou i apa, ara que els bancs ja tornen a tenir diners i l'euribor està baixant dia sí dia també, les vendes es reactivaran com qui no vol la cosa. Qualsevol observador amb una mica de seny i sense interessos en el sector sap que la cosa no anirà així.

I què hem de fer? Esperar fins que els acaparadors es cansin d'esperar? O esperaran fins a la mort sabent com saben que tenen a les mans una necessitat bàsica? I aquí és on hauria d'entrar l'estat sense dubtar-ho. Fins quan hauran d'arruïnar el país?, quantes generacions d'endeutats de més de 200.000 euros per a tota la vida? L'empobriment del país que ha portat i està portant a terme el sector residencial no té nom, i el poder públic s'ho mirar sense saber d'on li vénen les patacades. Quanta mediocritat.

Els diners dels treballadors

Potser és que estem tots anestesiats, o que els autoanomenats pensadors i representants de l'esquerra van més perduts que un goril·la en un zoològic, o que l'economia i la gestió es consideren temes avorrits i de dretes, però tot aquest pila de diner públic que estan donant als bancs perquè, segons diuen, el sistema financer torni a funcionar, em fa l'efecte d'estar traient els diners dels pencaires per regalar-lo a les grans empreses. El discurset és que si ells van bé nosaltres també i bla bla bla, i que les gran empreses també paguen impostos, però a la base de tot plegat hi som els treballadors, i per tant som els que fem rutllar tot, nosaltres som els que hem estalviat -de grat o per força- pel que pugui passar, i aquests estalvis són els que estan donant als que viuen com reis i se'ls ha acabat el crèdit.

El missatge oficial és que no passa res i que tot plegat aviat se solucionarà, però de la mateixa manera que molta gent ha estat enganyada amb el cuentu que els pisos eren un actiu a prova de bomba i generador de riquesa perpètua, ara ens volen fer creure que els estats mai no falliran, però, com acabo de llegir en un article de Niño Becerra, els estats l'únic que fan és recaptar, si no poden recaptar, les seves garanties no serveixen per res, i aquesta situació ja ha passat a Espanya. Aleshores, per què comprometen els diners de la seguretat social, de les pensions?

Però com que ningú no diu res ni es queixa, dec veure fantasmes on no n'hi ha.

Un boom espanyol: l'atac dels pisos clon

Arran d'un viatge del Mediterrani a l'Atlànic pel cantó nord dels Pirineus, i de tornada pel cantó sud, hem pogut comprovar una gran diferència, una altra, entre França i Espanya: els barris de pisos nous. Al cantó francès gairebé no n'hi ha, es construeix ben poc, tot es reforma, a cada poblet hi ha un brocanteur que recull i restaura fins i tot les piques d'acer inoxidable per a les cuines. Deu ser un intent de conservar el passat, ells que van ser tan grans i ara són ben poca cosa per culpa dels anglòfons dolents.


A Espanya la realitat ja ens la imaginàvem, però fins que no la veus, no la palpes, no te n'adones de la magnitud. I aquí no val diferències que si el País Basc o Catalunya, en aquest tema País Basc sud i Catalunya sud som completament Espanya, de la mateixa manera que País Basc nord i Catalunya nord són completament França. Per les "nacionals" i autopistes, a Eibar, Logronyo, Saragossa i Fraga, vam comprovar l'atac dels pisos nous, tots clons, barris i barris que allargassaven els pobles i ciutats històrics pel davant i pel darrere. Fraga ja no té res a veure amb la Fraga que vaig conèixer fa uns vuit anys, vam aparcar en una plaça que podia ser de Sant Just Desvern, i només s'hi sentia el castellà.

Estàvem molt endarrerits, no érem europeus, i al contrari que els francesos, amb la voracitat dels rics de nou hem construït per amagar el nostre passat. Tot nou, cases velles a terra. Ara s'ha acabat l'empenta, però encara hi ha qui espera que retorni mentre culpa el Govern (suposo que l'espanyol, que és el que mana). Ja tenim l'ase dels cops.