Baixa autoestima

I ara llegeixo l'article de Joan Solà a l'Avui del 8 de novembre: "a Madrid se'ns rifen, no ens prenen seriosament. I això, comento jo, és perquè tampoc no ens respectem nosaltres, que no ens acabem de creure que la llengua que parlem és tan digna i tan rica com les altres." Ell parla de llengua, però és aplicable a qualsevol altre matèria. L'autor abans no parlava així, en els últims anys li he vist un desengany i una radicalització en els plantejaments, i és comprensible si la llengua o les llengües són la raó de la seva feina. I és que al Regne d'Espanya no li importa cap altra llengua que no sigui la castellana, sempre ha estat així, des de la seva fundació, i no té per què canviar.

Però l'article està centrat en el més important de tot, la mare dels ous: no hi ha res a fer si no ens valorem, si no ens estimem. L'opressió existeix en la ment de l'oprimit, aquest en primer lloc ha de lluitar contra si mateix. Ja fa dècades i dècades que els catalans camuflem la baixa autoestima amb cofoisme i viscalavidisme de baixa estofa, som més moderns i més cosmopolites que ningú, però el càncer va desfent per dins. Per això una política de redreçament nacional ha d'anar encaminada prioritàriament a l'augment de l'autoestima com a país, sense caure en el nacionalisme obtús i aïllant, altres esforços són pèrdues de temps que no fan més que desgastar. I, és clar, a Madrid se'ns rifen.

Espanyol i nacional

Ja m'he trobat més d'un catalanista i més de dos que, per evitar el rebuig que senten per l'adjectiu espanyol, el substitueixen pel de nacional. Un error com una casa de pagès. Personalment penso que els termes Espanya i espanyol són prou macos, tot depèn de què et facin venir a la ment quan els pronuncies. Espanya, d'Hispania, la nostra península. Sí, ja sé que són termes segrestats pel nacionalisme espanyol, però de la mateixa manera que els estatunidencs s'autonemen americans i anomenen orgullosos el seu país Amèrica, qualsevol persona ben informada sap que un inuit o un patagonès també són americans.

El que no s'ha de fer mai és acceptar el terme nacional per referir-se a Espanya, és l'última de les derrotes. En una Espanya nacional els catalans no hi tenim lloc. Be, sí, l'hi tenim però com a folklore de diumenge al matí i restaurant de franquícia.