Baixa autoestima

I ara llegeixo l'article de Joan Solà a l'Avui del 8 de novembre: "a Madrid se'ns rifen, no ens prenen seriosament. I això, comento jo, és perquè tampoc no ens respectem nosaltres, que no ens acabem de creure que la llengua que parlem és tan digna i tan rica com les altres." Ell parla de llengua, però és aplicable a qualsevol altre matèria. L'autor abans no parlava així, en els últims anys li he vist un desengany i una radicalització en els plantejaments, i és comprensible si la llengua o les llengües són la raó de la seva feina. I és que al Regne d'Espanya no li importa cap altra llengua que no sigui la castellana, sempre ha estat així, des de la seva fundació, i no té per què canviar.

Però l'article està centrat en el més important de tot, la mare dels ous: no hi ha res a fer si no ens valorem, si no ens estimem. L'opressió existeix en la ment de l'oprimit, aquest en primer lloc ha de lluitar contra si mateix. Ja fa dècades i dècades que els catalans camuflem la baixa autoestima amb cofoisme i viscalavidisme de baixa estofa, som més moderns i més cosmopolites que ningú, però el càncer va desfent per dins. Per això una política de redreçament nacional ha d'anar encaminada prioritàriament a l'augment de l'autoestima com a país, sense caure en el nacionalisme obtús i aïllant, altres esforços són pèrdues de temps que no fan més que desgastar. I, és clar, a Madrid se'ns rifen.