Llegeixo en les memòries de Stefan Zweig que, poc abans de la guerra del 14, quan encara ningú no pensava que hi hauria guerra, va anar a un cinema de Tours, a França. Era una sala "plena de gent senzilla, obrers, soldats i verdulaires, bona gent que la feia petar". D'aperitiu, com molt després a l'Espanya franquista, van projectar un noticiari, que ensenyava imatges de governants de diferents països, mentre la gentada no s'estava de xerrar, riure i fumar "malgrat la prohibició". Tot d'un plegat, després d'aparèixer l'emperador Guillem II de Prússia a la pantalla, tothom es posa a xiular i cridar i picar de peus com posseïts.¿Què havia passat, si aquella bona gent amb prou feines tenia coneixement de tots aquells manaires que havien anant passant per la pantalla? Zweig ho veu clar: "em vaig espantar fins al moll dels ossos, perquè em vaig adonar fins a quin punt devia haver progressat l'emmetzinament provocat per anys i anys de propaganda d'odi, si fins i tot allà, en una petita ciutat de províncies, els càndids ciutadans i soldats ja havien estat instigats de tal manera contra l'emperador i contra Alemanya" (p. 263 de la trad. catalana). Encara no hi havia guerra, però s'estava covant de feia anys. La propaganda bèl·lica sempre ha estat important, però en el segle XX ha passat a ser primordial.
Zweig carrega clarament contra els mitjans de comunicació. ¿Qui carrega avui contra l'emmetzinament dels mitjans nacional-espanyols? Algú hi deu haver, però si Zweig estava sol, també ho deu estar, i amb sorollam d'avui dia és improbable que es faci sentir. Els ciutadans que vivim al Regne d'Espanya no tenim problemes entre nosaltres, estem la mar de bé, però certs mitjans no s'estan de torpedinar la pau buscant un benefici polític. Qui no ho denuncia, n'és còmplice.
