Castellans i espanyols a Gràcia

Vaig llegir la frase a l'article de l'Enric Casasses del 6 d'aquest mes al Quadern de El País, i l'he buscat per tornar-la a llegir: "els castellans no ens entendran mai a nosaltres els espanyols, que deia aquella àvia gracienca."

Discursos soporífers

No acostumo a fer cas dels discursos nacionalistes perquè són repetitius i avorrits, ranxo per als ja convençuts. Les idees més brillants i esclaridores acostumen a venir de les veus no nacionalistes, perquè no duen la cotilla de dir el que toca dir. En Baltasar Porcel en el seu article a La Vanguardia d'aquest dimecres dia 19, resumeix en una paràgraf com ha anat la cosa de les dominacions nacionals a aquesta banda d'Europa. Ja abans de la Revolució dels francesos, Lluís XIV va promoure la centralització i la uniformització, sistema que va ser copiat pel seu net Felip V. Borbó rere borbó "hasta el aventajado hijo adoptivo de todos ellos, Franciso Franco."

O sigui que quan llegim una pancarta que diu que som un país destrossat pels borbons, és veritat. Perquè la finalitat última de França i Castella en els últims 400 anys ha estat dominar i assimilar els territoris que les separen, o sigui tot el que actualment anomenen midi francès, la Corona d'Aragó i el Regne de Navarra. Ideològicament es pot disfressar com es vulgui, però la política expansionista ha estat i segueix clara, i qui la negui és que hi té interès o no sap ni vol saber o ja està bé com li està.

Quan l'estat ha d'intervenir

És d'acceptació comuna, fins i tot pels neoliberals més anarcocapitalistes, que l'estat ha d'intervenir en alguns aspectes i sectors de l'economia, el problema és quan, en què i fins quan. A hores d'ara, a Espanya, l'Estat fa veure que intervé en alguna cosa, entenem que positiva, però si deixem de banda el fons de garanties exigit pel Banc d'Espanya, la impressió general és que va a remolc del que tocaria fer i fa veure que fa alguna cosa de cara a la galeria.

Ara torno a llegir a la premsa declaracions del sector immobiliari que està convençut i esperançat que tot tornarà a ser com abans. Els preus dels actius ja han baixat prou i apa, ara que els bancs ja tornen a tenir diners i l'euribor està baixant dia sí dia també, les vendes es reactivaran com qui no vol la cosa. Qualsevol observador amb una mica de seny i sense interessos en el sector sap que la cosa no anirà així.

I què hem de fer? Esperar fins que els acaparadors es cansin d'esperar? O esperaran fins a la mort sabent com saben que tenen a les mans una necessitat bàsica? I aquí és on hauria d'entrar l'estat sense dubtar-ho. Fins quan hauran d'arruïnar el país?, quantes generacions d'endeutats de més de 200.000 euros per a tota la vida? L'empobriment del país que ha portat i està portant a terme el sector residencial no té nom, i el poder públic s'ho mirar sense saber d'on li vénen les patacades. Quanta mediocritat.