Per què Reagrupament? (4)

Perquè no practica la hipocresia en el llenguatge. La predicció de Mil nou-cents vuitanta-quatre que més s'ha fet realitat no és tan el control absolut a distància, sinó el canvi de sentit de les paraules. La guerra és la pau, la llibertat és l'esclavitud, coses així llegia en els meus anys d'adolescència sense acabar-ho d'entendre. I ara, ai las, no sols ho entenc sinó que ho vivim i patim quotidianament. No hi ha com creure i viure en un món nou fet a mida segons els interessos dels que hi estan instal·lats. Els pobres són els ciutadans de baix poder adquisitiu, els immigrants que treballen per quatre rals són els nouvinguts per integrar. Hi ha tantes expressions tergiversades que és possible elaborar un discurs d'hores i hores únicament amb paraules i girs manipulats.

A Catalunya el fenomen arriba a extrems perillosos, que entre altres conseqüències afecten la salut mental de la població. Els perseguits són els perseguidors i els perseguidors les víctimes, els nacionalistes són els ciutadans i els ciutadans els nacionalistes, els corruptes són els que mantenen el país i els que el mantenen els que cal vigilar, els que callen són els assenyats i els que denuncien els arrauxats, la regió és la nació, les províncies les demarcacions, i la capital la millor botiga del món. ¿Tan costa dir les coses pel seu nom? Estic convençut que el retorn al llenguatge primigeni és una de les principals armes de Reagrupament: a alguns els fa mal a les orelles, a altres els desperta amb brusquedat, però no hi ha millor medicina que dir les coses pel seu nom.

Per què Reagrupament? (3)

Perquè no volem una administració-xiringuito. Qui els entengui que els compri: els partits parlamentaris parlen de rigor, d'eficàcia, de gestió, i les administracions públiques estan fetes un fàstic. Potser és que ens comparen amb la Guinea Equatorial, Mèxic o Itàlia, i llavors sí que probablement estiguem millor. Però és clar, un servidor com a mínim aspira a alguna coseta més i no és que sigui ambiciós de mena. L'actual president de la Generalitat va fer campanya ara fa quatre anys amb conceptes com feina, gestió, rigor en lloc de xerrameca. Sense cap rubor i amb el cap ben alt, no hi ha res millor que creure's les pròpies mentides. Bé, sí que n'hi ha: aconseguir que els altres se les creguin. ¿Però com es pot ser tan babau? ¿Què no vèieu ni veieu com és la Diputació de Barcelona, l'Ajuntament de Cornellà? Autèntics cortijos que reparteixen caramels als seguidors i abaixen la taxa d'atur en la família i els llepons. No m'estranya que la participació electoral arribi a nivells ínfims.

Com no podia ser d'altra manera ja hi tornem a ser: ara el candidat més ben posicionat es presenta com el gran gestor, el que pot arreglar el desgavell, el que en sap de números. Llàstima que representi un partit que va governar durant una pila d'anys i té l'honor d'haver creat des de gairebé zero (l'administració franquista era prou minsa) una merda penjada amb un cordill. Se li poden retreure moltes coses al president Pujol, però per mi la que s'emporta la palma i passarà a la Història és l'enorme nyap que va crear i potenciar tenint les possibilitats de fer-ho molt millor. Projectes sense caps ni peus, organismes redundants, tapadores per blanquejar, comptes subterranis, objectius esperpèntics, treballadors públics que realment no en són perquè els han entaforat allà (i em refereixo a la majoria, no a una minoria), responsables que s'amaguen sota la taula. Si els catalans en sabem tant de menar empreses, ¿com és que la principal empresa del país ha sortit tan malgirbada? ¿I aquests que ja van demostrar com en sabien fa una pila d'anys i ara s'eixuguen la salivera amb les mans, què ens han de venir a explicar? No n'hi ha prou amb un Estat català, hem d'exigir i lluitar per un Estat català amb una administració moderna, justa, competent i que sàpiga on va. Aquest serà un dels deures principals de Reagrupament al Parlament.

Per què Reagrupament? (2)

Perquè no podem votar els que ens han arruïnat. No em consta que en temps de bombolla immobiliària cap ni un dels partits parlamentaris denunciés la sobrevaloració de l'habitatge, ans al contrari la incentivaven. Incentivaven que es construís més i més menystenint l'oferta real, que ens endeutéssim fins al capdamunt perquè -deien- seríem tots rics, toleraven que es destrossessin paratges meravellosos, repetien fins a l'avorriment que les veus apocalíptiques són uns forassenyats, compra ara que demà serà més car.

I tot plegat, per què? Per omplir la bossa. Tots, tots els partits parlamentaris s'han venut el país per una picossada d'or que tot d'un plegat s'ha volatilitzat, i ja només en queda el forat. I encara diuen que la festa continua. Encara pretenen que els creiem i els votem. Milers i milers de famílies i empreses arruïnades, gent que pagarà tota la vida per un bluf, per no-res, una generació perduda pel cap baix, catalans que hauran d'emigrar, que no naixeran, gent que no es podrà permetre projectes ni somnis només per haver perseguit una necessitat bàsica com és tenir un lloc on viure. Si és immoral enriquir-se especulant amb el pa quan hi ha gana, ¿no ho és igualment amb l'habitatge? Ja sé que els polítics no són els únics responsables de la catàstrofe, però com a representats del poble haurien d'haver advertit dels perills i intentar aturar el tsunami en lloc d'animar-lo. No podem votar-los, ens han arruïnat el somni, i la butxaca.

Per què Reagrupament? (1)

Perquè el Parlament és molt avorrit. ¿Us imagineu quatre, vuit, dotze anys més amb el mateix Parlament, la mateixa escenificació, els mateixos actors, els mateixos productors, el mateix guió que no ens diu mai res però sembla que ho digui? N'hi hauria per fer les maletes i buscar aires nous, o replegar-se en un estat ascètic de tancament interior i convertir casa pròpia en un búnquer amb alta tecnologia connectada a països més assenyats.

Amb Reagrupament al Parlament tot serà més divertit, perquè quan una pantomima -que potser havia funcionat en altre temps- ja put tant i tant que has de dur agulla al nas, cal combatre-la amb un nou gènere, noves maneres de fer, que desemmascarin l'artifici. Les novel·les de cavalleries es van repetir fins que van acabar fent venir vomitera, i llavors va arribar Dom Quixot, un cavaller que no és ben bé cavaller que enfonsa el sistema. Un Parlament sense Reagrupament seria perdre l'oportunitat d'indagar en la manera com estan muntades les administracions públiques, quantes dietes es cobren, quantes llicències i subvencions es donen (a canvi d'ànimes), quants consells d'administració ocupa cadascú, com se selecciona el personal per ser uixer o director de no-sé-què. Un Parlament sense Reagrupament només faria que la decadència continués sense acusacions, que prosseguís la pantomima putrefacta com diria en Dalí.

Reagrupament desemmascara

L'impacte de Reagrupament no ha estat proclamar la necessitat de guanyar l'Estat català, ni tampoc millorar la qualitat de les nostres democràcia i administracions públiques, ja que totes dues coses estaven proclamades de fa temps des de diversos altaveus fins al punt que era una cantarella que fins feia gràcia. L'impacte és que té el mal hàbit de practicar el que diu i, encara més, la previsió és que ho practiqui quan sigui al Parlament, que no al Govern, cosa que a alguns els costa d'entendre. Però, tot i això, la gran novetat de Reagrupament ha estat que desemmascara la paradeta venuda com a inapel·lable, inqüestionable, un punt que ja és més difícil de copiar pels que viuen de copiar. Res no és el que diu que és, no és tant com lluu ni tan poc com s'amaga, sí que és possible fer allò que diuen que no es pot fer i a l'inrevés, i tants d'altres castells en l'aire que s'estan esfondrant. O per dir-ho a la manera popular: al pa pa i al vi vi, tal com raja, s'ha acabat el bròquil.

Recordo en Joan Solà

Aquest dijous no, l'altre, vaig llegir l'article d'en Joan Solà a l'Avui acomiadant-se. També en parlava en David Castillo a l'editorial del suplement. I una setmana després ja és mort. Vaig començar a estudiar filologia fa més de vint anys molt poc engrescat, m'hi vaig apuntar perquè alguna cosa s'havia de fer i les poques hores lectives m'anaven molt bé per compaginar amb l'horari laboral. Però vaig caure de cul pels professors de primera fila que vaig tenir el privilegi de gaudir, professors de debò en el sentit clàssic del terme, que t'ensenyaven a viure, a apassionar-te amb el coneixement, a valorar les nimietats que poden apuntalar una teoria. El professor Solà entenia les classes com jam sessions on tot es descobria i tot es podia debatre, la llengua i les llengües es diseccionaven, s'analitzaven, es comparaven, eren font de deduccions. Ell hi participava com un actor més, evidentment amb més coneixements que la suma de tots els alumnes, però mai no mirava mai ningú des de dalt de la tarima. Molts dels professors que vaig tenir ja estan jubilats, alguns han estat apartats. No vull ser nostàlgic, però molt em temo que la universitat que jo vaig conèixer ja no existeix, la cerca a ultrança de rèdits i guanys materials són mala companyia de la saviesa i la cultura.

Punt i a part: recordo que als lavabos no era estrany veure-hi alguna pintada contra el professor, en recordo especialment una que l'acusava de botifler. La pintada no era prou explícita en la seva declamació, però dedueixo que l'acusació era feta per l'esperança de Joan Solà per un Espanya on totes les llengües fossin respectades i, encara més important, estimades. Aquests últims anys -ho sabem pels articles de premsa- el professor va anar canviant, fins a demostrar una repulsió cap a l'Espanya que mai no serà federal ni multilingüe, i també cap als nostres polítics per la seva covardia patològica, alhora que exigia sense complexos als catalans -i en conseqüència a qualsevol poble oprimit- la prioritat de recuperar la dignitat. Ves per on, l'acusat i difamat ha resultat ser un patriota, i m'agradaria saber en quin lloc són els que feien les pintades.

Els mitjans no serveixen per a res

Els grans mitjans de comunicació, en el moments clau, no serveixen, són inútils, perquè són conservadors de mena i s'entossudeixen a acceptar que la realitat no canvia, que la situació es manté sota control. Ho llegeixo a L'edat de ferro de J. M. Coetzee: al carrer els noiets es fan les milhomes acaparant armes per a la lluita i menyspreant els grans que són massa dèbils i només beuen per oblidar. Riuen en cercle observant la dona que crema al mig del carrer i li tiren més benzina al damunt, no van a escola per "no adaptar-se al sistema", mentre "dels problemes a les escoles, la ràdio no en diu res, la televisió no en diu res, els diaris no en diuen res. En el món que ells projecten, tots els nens del país seuen feliços al pupitre i aprenen l'angle de la hipotenusa i com són els lloros de la selva amazònica."

El nostre entorn canvia, res no és el que era, i els mitjans de comunicació de masses ens parlen de la temporada esportiva i dels problemes del veí.

L'hora de la política

Vaig sentir ahir que el nou lema de Ciutadans/Ciudadanos és "Catalunya som tots." De debò, n'estic fins als nassos de debats identitaris. És l'hora de la política, de la gestió del poder. Als catalans fa anys, dècades, segles, que ens manen des de fora: ¿volem que segueixi sent així o no? I en cas que vulguem recuperar el poder, ¿com ho hem de fer i com el gestionarem un cop el tinguem? Aquest és el veritable debat, i que no em vinguin amb xerrameca ni lemes estúpids.

El mite i la realitat

Al final d'una entrevista interessant i divertida, llegeixo unes declaracions de Pascal Comelade (El País, 8/10/09) que m'alteren, com a mínim en un primer moment: "Hi ha un punt que penso que sóc català. Però, no. Encara que visc a Ceret, al peu del Canigó, que antigament era Catalunya, allò és francès, tant des del punt de vista cultural com polític. La referència allà és París." És una opinió, però ell viu a Céret de fa molts anys i els catalans del sud com a molt hi anem de tant en tant a fer el turista.

Antigament. Aquest adverbi és el que angoixa. Nosaltres, tan vius que ens veiem, convertits en una antiguitat, en una civilització del passat. Antigament. Com a mínim serveix per acceptar que la política s'ha de fer a partir de la realitat i no del mite.

Reagrupament de catalans demòcrates

Reagrupament no ha de ser una candidatura que uneixi els independentistes, massa restrictiu, sinó els catalans demòcrates. Catalans en el sentit de persones que senten Catalunya com al seu país o que aspiren que ho sigui, i demòcrates perquè volen augmentar la qualitat de la democràcia.

Si ets català no pots acceptar el statuo quo. L'Estat espanyol ens discrimina i maltracta, i això no canviarà mai, perquè ve d'origen, l'Estat espanyol prové del domini del Regne de Castella als altres regnes peninsulars, ni existirà mai una "Unió d'estats ibèrics" somiada per tants catalans. L'única opció és la República catalana, que llavors sí que haurà de negociar amb els altres estats ibèrics per defensar interessos comuns a Europa i el món, a la manera dels escandinaus. Avui dia un català, com a mínim català del sud, ha de defensar la República catalana.

Si ets demòcrata no pots acceptar el statuo quo. La nostra societat ha acabat acceptant una democràcia de baixa intensitat, de façana, on tothom fa veure que respecta els altres i els té en compte, sense mirar d'on prové, però tothom -gairebé tothom- mira de col·locar-se allà on hi ha poder i sucar d'allà on pot, saltant-se tota llei o regla. Socialment es coneix i es dóna per suposat, i alçant els muscles es diu "és lo que hi ha". S'ha imposat la picaresca i els apaños típics dels països poc democràtics. No cal ser calvinista per defensar una democràcia de més qualitat. Avui dia un democràta català no poc acceptar la democràcia que tenim a casa nostra.

Reagrupament ha de ser, simplement, la unió dels catalans demòcrates, a hores d'ara no tenim competència.